En un recent sopar amb professionals barcelonins interessats pels afers públics, algú va demanar-me com governaria Mariano Rajoy, de qui sabem més els silencis espessos que cap altra cosa. Amb totes les cauteles que fan al cas i sense voler exercir de futuròleg, vaig respondre que el líder del PP serà un president dedicat a no semblar-se per res a Zapatero i ocupat, sobretot, a no ser confós amb Aznar, l’home que va designar-lo. De fet, l’aznarisme irredempt i ressentit, aliat amb la trinxera més ferotge de la dreta mediàtica, va fer tot el possible …  

Catalunya necessita tenir un partit de centre-esquerra sòlid que articuli una part important de la representació democràtica. Aquest paper, des de l’any 1977, l’ha fet el PSC. Els socialistes catalans, però, també han volgut ser una altra cosa, no menys important: la ròtula orgànica entre el poder central espanyol i el poder autonòmic de Catalunya. En aquesta segona missió han fracassat, tot i haver disposat de ministres i d’un vicepresident com Serra; el votant gairebé sempre ha preferit que els interessos catalans siguin defensats a Madrid per una formació amb el centre de decisió final …  

La societat catalana ha volgut que la primera formació representativa del país al Congrés dels Diputats sigui CIU, la federació que articula el nacionalisme català majoritari i que, avui per avui, governa la Generalitat, les diputacions i la majoria d’ajuntaments del país. Mai, fins ara, els nacionalistes havien quedat primers en unes eleccions legislatives espanyoles, aquest era un lloc que els socialistes conservaven sense gaire esforç, atesa la dificultat de penetració del PP entre l’electorat català. Però els temps estan canviant. Tres fenòmens es produeixen de forma simultània: enfonsament agut del PSC; ascens dels populars …  

Mai, fins ara, CIU no havia aconseguit quedar com a primera força a Catalunya en unes eleccions generals. La victòria històrica aconseguida per la llista encapçalada per Duran Lleida es produeix en un context de gran onada del PP, la qual cosa encara li atorga més valor. Aquest èxit intensifica la gran responsabilitat del catalanisme central a Madrid durant els quatre propers anys, percebut pels electors com la marca més útil per frenar els populars i per defensar amb eficàcia els interessos de la societat catalana. Cal afegir que la nació catalana, com la basca, …  

Montserrat Nogueras ha traduït al català les paraules de Plutarc (un volum deliciós editat amb cura per Adesiara que reuneix Consells sobre política i A un governant incompetent) en el millor moment. Escriu el clàssic: “No és possible ocultar els vicis quan s’ocupa el poder, ans passa com amb els epilèptics, que, quan estan en un indret elevat i se’ls fa circular, els agafa vertigen i una agitació que prova la seva malaltia”. Segons tots els auguris, a Rajoy li tocarà amagar els vicis a partir del dia 21. Per a la premsa britànica, els …  

En campanya s’abusa de tot: de la demagògia i de la mala bava. També de la simplificació i de l’insult. Amb el desafortunat anunci del maniquí metge vam tocar fons. Però sempre es por anar més enllà. Des de determinats entorns, s’ha fet córrer aquests dies que el president Mas o el candidat Duran Lleida (hi ha les dues versions de la faula) van fer obrir una planta de l’hospital Vall d’hebron per tal que els fessin una radiografia. Aquest rumor ha estat desmentit oficialment, però, malgrat això, hi ha qui encara el repeteix, sobretot …  

Ara que som a la recta final d’aquesta campanya, detecto entre els socialistes un canvi de guió ben interessant: després de recórrer a la por davant una previsible majoria mai no vista del PP, toca remenar la fibra, sempre tendra, de la pena per qui porta l’etiqueta de perdedor. El bon amic Juliana hi veuria, sobretot a Catalunya, un fons de catolicisme compassiu, que és com la pastilla Avecrem: el pots fer servir per cuinar qualsevol cosa. Per al votant socialista desmotivat i empipat, la pena pot ser una mena d’antídot contra l’abstenció o l’escapada …  

Havia d’abstenir-se, això era el que havia decidit. El meu amic indignat, però, ja no sap què fer. Viu dies de gran confusió. Per exemple, l’indignat està content perquè Berlusconi ha plegat (jo també n’estic, vull precisar, i no formo part del moviment 15-M) però això li provoca una gran contradicció perquè Il Cavaliere ha estat derrotat pels mercats (bèstia negra dels indignats que no volen saber que els mercats són formats per gent) i no per les urnes ni els jutges, que fóra la història bonica que esperàvem els qui sentim aversió per tots …