09 gen 2014 Guerra del 14 i opinió pública
Sóc al poble d’Obernkirchen, al land de la Baixa Saxònia, on viuen unes 10.000 persones. Faig un passeig per la localitat i vaig a parar al memorial dedicat a les víctimes de la Gran Guerra i a les de la Segona Guerra Mundial. És una construcció senzilla, sense res d’especial, però prou gran per no passar desapercebuda. A les parets interiors, hi ha unes làpides amb els noms dels fills de la vila que van morir entre el 1914 i el 1918. A terra, també a dins del recinte, escrits en unes altres làpides que encerclen un monument central, trobem els noms dels que van morir entre el 1939 i el 1945. Només una carretera propera trenca el silenci. Des d’aquest racó d’Europa, penso en la superposició de memòries i en com la moda de les efemèrides precuinades ens convida a parlar enguany de la Primera Guerra Mundial, repetint massa sovint una sèrie de tòpics que no ens diuen res de nou sobre un moment tràgic que va parir el món d’avui.
No patiu: no us parlaré de l’enfonsament moral de la consciència europea, ni dels nois que van envellir de cop per culpa del militarisme, ni del paper de les esquerres de l’època fent costat al capitalisme armat, ni de les magnífiques cròniques bèl·liques del jove Gaziel (que vaig llegir d’estudiant a la UAB gràcies a les classes de Josep M. Casasús), ni de com la societat catalana va interpretar aquella contesa, un afer sobre el qual paga la pena de llegir el llibre Per França i Anglaterra (Contravent), que Joan Safont ha escrit sobre la revista Iberia i els aliadòfils d’aquí. No, aquest paper vol recordar un altre afer relacionat amb aquella guerra que va esclatar fa un segle i que, a diferència de la que va venir unes dècades després, no forma part de l’educació mediàtica i sentimental de milions de persones que, quan vam ser criatures, ens vam empassar moltes hores de pel·lícules d’americans contra nazis i japonesos.
La guerra del 14, com encara he sentit anomenar-la a algun besavi, va ser el primer conflicte en què el periodisme, la propaganda i l’opinió pública van ser tan o més importants que les armes, les tropes, els transports i les estratègies dels respectius estats majors. Així com la televisiva guerra del Vietnam va canviar la manera de narrar els combats al gran públic -i això va transformar la informació i va descol·locar la lògica dels governs de l’últim terç del segleXX fins al punt de posar en crisi els arguments que una democràcia pot emprar per declarar i sostenir una guerra-, el conflicte que va esclatar l’estiu del 1914 va crear una manera moderna de generar opinió pública favorable a les decisions dels polítics i dels caps militars. Aquesta modernitat partia d’una intuïció terrible: una guerra que inicialment havia de ser curta i que va esdevenir penosament llarga exigia campanyes de propaganda cada cop més eficients per evitar la dissensió dels ciutadans de cada potència.
Adan Kovacsics, un dels grans traductors de l’alemany i de l’hongarès a l’espanyol, és autor d’un llibre magnífic sobre aquesta qüestió: Guerra y lenguaje (Acantilado), publicat l’any 2007 i que ara és més pertinent que mai. En aquest assaig, Kovacsics ens explica la creació i el funcionament dels serveis de propaganda de l’exèrcit d’Àustria-Hongria, mitjançant l’anomenat Arxiu de Guerra i l’anomenada Caserna de la Premsa de Guerra. En el primer, hi van treballar diversos escriptors com Rainer Maria Rilke, Franz Theodor Csokor, Albert Ehrenstein, Victor Hueber, Hans Müller i Stefan Zweig (que en aquella època escrivia també un drama pacifista), entre molts d’altres. Aquest equip de literats militaritzats escrivia, des de Viena i de 9 del matí a 3 de la tarda, retrats de soldats destacats amb intenció propagandística. D’això en deien “pentinar els herois”. Segons Kovacsics, el gran pas produït en l’entorn de la Gran Guerra va consistir a “arrabassar el llenguatge a Déu i convertir-lo en un invent de l’home, en una cosa que es pogués dominar, com l’electricitat”.
Aquesta instrumentalització del periodisme i la literatura no va ser només una dèria dels imperis centrals, els aliats també van entendre la importància de les paraules per assolir la victòria. Al Regne Unit, la inflamació popular contra l’enemic era tan alta que grans famílies amb cognoms alemanys van canviar-se’ls, fins i tot la família reial va denominar-se Casa de Windsor en comptes de Casa de Hannover o de Saxònia-Coburg-Gotha.
Mentre Rilke i Zweig posaven el seu talent al servei de la màquina de guerra d’un imperi que seria esborrat, el jove periodista Walter Lippmann feia la guerra com a oficial d’intel·ligència i propaganda dels Estats Units a Europa, i posava el seu talent al servei d’un imperi emergent que representava un nou llenguatge. Aquesta coincidència em fascina. Lippmann, que també va intervenir en els treballs d’elaboració dels Catorze Punts del president Wilson per establir una pau duradora i un nou ordre mundial, va descobrir en aquell conflicte els ressorts subtils que vinculen els mitjans, les accions dels governs i les demandes de la gent. La seva obra més important, Opinió pública, que encara ens influeix, potser no hauria estat escrita sense l’experiència de la Gran Guerra. El que seria gran columnista va extreure la seva teoria d’un experiment a gran escala que va produir milions de morts.