02 oct 2014 Artifici i oportunitat política
Hi ha qui adverteix dels perills d’un excés de ficció en política, pensant en la Catalunya d’ara mateix. D’una manera lúcida, Jordi Mercader -experimentat periodista que coneix el joc polític des de fora i des de dins- parlava d’això, dilluns passat, durant la tertúlia del programa Els matins, de TV3, a propòsit del que havia estat l’escenificació televisiva de la firma del decret de convocatòria de la consulta per part del president Artur Mas. La reflexió de Mercader és molt pertinent, però l’hem d’acompanyar d’una constatació prèvia: de la mateixa manera que la política necessita aferrar-se a la realitat per tenir sentit, tampoc pot prescindir d’unes dosis de ficció per construir oportunitats. Alerta: quan dic ficció no vull dir mentida sinó artifici, que no és el mateix, com saben els artistes i els juristes. Si tota política és representació -això ho admeten fins i tot els de la CUP-, és obvi que només pot concretar-se mitjançant una forma o altra d’artifici.
Algú podria dir -i diria bé- que “com menys poder, més representació, i viceversa”. És una regla que encaixa perfectament en l’esquema de la Catalunya autonòmica que ara s’esquerda: Jordi Pujol, durant 23 anys de presidència, va portar la representació del seu paper d’estadista fins al màxim del que donava de si la legalitat del que realment era: president d’una autonomia “històrica” (segons terminologia de Madrid) i líder regional europeu amb bons contactes. Però Pujol sempre feia com si el seu càrrec fos alguna cosa més, una ficció acceptada per tothom, sobretot pels governs espanyols que necessitaven que CiU fes de partit frontissa. Com a periodista que va cobrir alguns viatges oficials de l’expresident, puc dir que el joc de miralls pujolià funcionava amb eficàcia, tot i que sempre hi havia el risc de topada o malentès amb algun diplomàtic espanyol a qui les audàcies simbòliques de la Generalitat podrien fer sortir de polleguera. El com si del pujolisme anava lligat a una tensió permanent -i ordenada- entre les autoritats autonòmiques i les del Govern central. Eren com el gat i la rata, sempre empaitant-se.
Potser perquè el periodisme tendeix a no tenir memòria, ara hi deu haver qui pensa que tot això va començar amb Pujol, quan no és així. Abans, la gran lliçó de ficció política creadora d’oportunitats la va protagonitzar el president Tarradellas quan -d’acord amb Suárez, els militars i les elits més evolucionades- torna de l’exili francès gràcies a tres reials decrets -firmats entre setembre i octubre del 1977- que retorçaven la legalitat postfranquista per fer possible el restabliment de la Generalitat, abans que existís la Constitució del 1978. Als advocats de l’Estat que avui manen a la Moncloa aquella pel·lícula els deu semblar molt rara, s’ho han de fer explicar un dia per Salvador Sánchez-Terán, que movia fils des del Govern Civil de Barcelona. Des de llavors, Madrid no ha fet una jugada tan bona a Catalunya: semblava que triomfava la legitimitat històrica però hi guanyava la UCD, mentre hi perdien les esquerres catalanes, es frenava l’ascendent de Pujol i es donava tranquil·litat a les elits, que temien una Catalunya roja.
Tarradellas no tenia poder i va exagerar la ficció del seu comandament i, després, Pujol va imitar-lo fins a superar-lo en l’artifici (i gràcies a tenir més competències). Ambdós van entendre que una part de la seva acció política passava per muntar una bona escenografia i assumir el personatge fins al final. Els presidents Maragall i Montilla ja es van trobar fets els decorats i no van canviar-los, la qual cosa explicaria alguns gestos d’explícita complicitat catalanista del segon, tot i provenir d’una altra tradició. El càrrec, sovint, transforma la persona.
En tot el procés sobiranista domina la narrativa del com si, que és la mateixa -per cert- que va dominar la transició espanyola. Vam sortir de la dictadura fent com si s’haguessin tancat les ferides de la guerra civil; com si el cap d’Estat de la nova etapa no hagués estat preparat i designat per Franco; com si militars, jutges, policies i d’altres servidors del vell règim s’haguessin convertit automàticament a la democràcia; com si la corrupció estructural de la dictadura no existís… Vam avançar gràcies a molta ficció en vena. Com pot sorprendre, per tant, que una Catalunya sense cap altre poder que el de treure gent al carrer exploti ara les ficcions del com si per caminar cap un canvi de statu quo? Com si fóssim una nació reconeguda per Espanya i pel món; com si fóssim Escòcia i el Quebec; com si la Generalitat tingués més eines de les que té; com si anéssim a votar el 9-N.. Trobeu que hi ha massa artifici, en tot plegat? Potser sí, potser no. Hem vist -des del 1975- que per crear realitat cal molta imaginació: fixeu-vos que Tarradellas encara és elogiat per com va fingir que tot anava bé quan tot havia anat fatal. En aquell moment, els més crítics amb el com si eren els ultres nostàlgics i l’extrema esquerra purista.
No sé què passarà, però no podem ser tan ingenus de pensar que el moviment sobiranista assolirà els seus objectius avançant només en línia recta. Mentrestant, la gran ficció d’avui no la posa Mas, sinó Montoro, quan presenta uns pressupostos que ho basen tot en un creixement de l’economia que ningú no ha vist.