23 oct 2014 Vist amb estupefacció
Aclarim-nos, si és possible. De què estem parlant? La nova consulta del 9-N ha generat una petita tempesta política entre els partits del dret a decidir, amb gesticulacions que han recordat una mica els moments més incomprensibles de la negociació de l’Estatut del 2006. La ciutadania catalana -especialment els sectors que s’han mobilitzat en clau sobiranista- ha contemplat amb estupefacció el ball de trobades, declaracions i silencis dels darrers dies. Mentre escric aquestes línies, sembla que es treballa per rebaixar la inflamació de les parts més sensibles. La bona gent que ha desconnectat mentalment dels poders espanyols té dificultats per entendre determinades actituds, és lògic. Però això no significa pèrdua d’impuls de la base d’aquest moviment que, a vegades, sembla existir malgrat els interessos partidistes: el nombre de voluntaris per al 9-N va creixent a un ritme admirable, acreditant que les desconfiances entre dirigents encara no han trencat la moral dels que, des de baix, són el motor de tot això.
Sé que em faig pesat, però tornaré a escriure-ho: tot el que no desmenteixi amb claredat el pronòstic catastròfic que el Madrid oficial va fer del procés sobiranista fa molts mesos és un gran error estratègic. Si se m’accepta aquest enquadrament, cal subratllar que la discòrdia recurrent entre els partits que havien pactat data i pregunta no fa res més que projectar inseguretat i feblesa sobre una aposta que es pretén històrica i que no té precedents a l’Europa occidental. Com es pot guanyar una batalla democràtica tan difícil si es gasten les energies a mantenir una unitat que cada dia es qüestiona en comptes d’aprofitar amb habilitat les escletxes que els poders de l’Estat no han tapat?
Potser tenim una confusió molt gran entre objectius, mètodes i estratègies. Fem un repàs. L’objectiu que mou la part de la societat catalana mobilitzada és la independència; el mètode compartit pels partidaris de la Catalunya independent (i una part que no ho són, com Unió i ICV) és passar per les urnes (en una consulta i/o unes eleccions); i l’estratègia acceptada teòricament per tot el món sobiranista és la unitat, un concepte relliscós que es pot concretar de moltes maneres però que en cap cas inclou posar el soci circumstancial entre les potes dels cavalls. Llavors, arribats fins aquí, apareix la pregunta que tanca el cercle: unitat per fer què? La resposta ens fa tornar a l’objectiu inicial: per assolir la independència. Però sembla que, en aquest punt, les agonies es multipliquen i comença el bucle de la sospita i les discussions bizantines sobre què és i no és una declaració d’independència i també sobre què és i no és negociar per desconnectar Catalunya d’Espanya. Diria -per resumir- que el nus de malfiances entre alguns dirigents polítics ara és en aquest punt del full de ruta. D’altra banda, la rara sintonia entre el Govern Mas i la CUP a l’hora de desencallar la nova consulta del 9-N il·lumina, sense voler, el punt més crític del procés i on caldria aplicar més intel·ligència i menys visceralitat i personalismes. El sentit d’Estat hauria de ser sempre el primer mandat dels que volen construir-ne un de nou.
Explicada així, aquesta peripècia sona a informe de diplomàtic finlandès enviat per les Nacions Unides a un territori estrany on els indígenes malden per alliberar-se d’un poder que consideren lesiu mentre perden hores i hores ficant-se el dit a l’ull. I què diria el nostre diplomàtic finlandès sobre la voluntat d’aquests indígenes per crear -per exemple- una candidatura àmplia amb voluntat de tenir una majoria absoluta al Parlament? Potser diria que, si no desmunten abans les desconfiances, val més que no generin expectatives ni perdin gaire temps fent llistes de noms. Una possible candidatura transversal sobiranista -amb polítics i gent de la societat civil- no podria transmetre il·lusió ni cap missatge creïble si els seus impulsors no es preocupen honestament de fer que aquesta plataforma sigui una aliança de valents més que la cabina obligada dels empipats.
Més enllà de la consulta del 9-N (que serà políticament rellevant encara que no ho sigui legalment), ens espera el debat envitricollat sobre les llistes en unes futures plebiscitàries. De la mateixa manera que penso que Convergència i ERC (i sobiranistes que provenen del PSC, Unió o ICV) no poden negar-se a parlar d’una oferta electoral àmplia, que aparqui les sigles respectives per prioritzar el gran objectiu, també sóc del criteri que res que sigui excessivament forçat i agafat amb pinces tindrà, després, prou consistència per assumir amb garanties el desafiament de la desconnexió i, alhora, la gestió del dia a dia. Una candidatura de moltes sensibilitats no pot ser només un aparador de cares conegudes, s’ha de fer pensant en un endemà de complexitat i duresa sense precedents. Mentre la independència es concreta s’haurà de governar i gestionar, és una evidència que molts potser obliden.
No em quedaria tranquil si no afegís que la nova prova d’esforç del sobiranisme que en realitat serà la consulta especial del 9-N no servirà de res si no som capaços -sobretot els que fan de polítics- d’introduir una mica de serenor, de tranquil·litat i de sentit de responsabilitat en aquest procés. No deixem tantes coses a la sort.