ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | D’Ovidi a Brotons
3244
post-template-default,single,single-post,postid-3244,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 feb 2015 D’Ovidi a Brotons

Cremen viu un home a l’Orient on les coses i els dies són el dolor que ignorem però relatem. Cremen viu un home en terra remota i la guerra és un videoclip que fa de pausa en el nostre consum adolescent de telesèries que estilitzen una vida que ja és massa estilitzada. Cremen viu un home i avui presentem el nou llibre del poeta Jorge Brotons, valencià, català, mediterrani i vagament londinenc. I, llavors, aquest acte de trobar-nos, al vespre, per parlar del seu poemari, Verb de continuïtat (Curbet Edicions), esdevé un gest que forada l’actualitat i ens permet refundar la religió dels silencis, la germandat dels que passen pels camins de carro on cada paraula sona com si fos el darrer cop.

Conec Jorge Brotons de quan ell era un poeta sense obra. El meu amic és de la lliga dels poetes que no criden, discret, potser com Francesc Garriga, autor que ens acaba de deixar. Què ha de fer un poeta en temps de twitter? Brotons la clava en tres versos: “No sabrem què encendrem/ però, hui,/ celebrarem la inquietud”. Celebrar la inquietud. Pot haver-hi res més sensat i més noble i més pertinent? El poeta és un nunci de la inquietud i un sacerdot que en desfà cada capa. Els financers odien la inquietud que és la filla salvatge de la incertesa, i basteixen altars de seguretat efímera perquè així creuen controlar el temps. Però el temps és dels poetes, extrem que queda molt clar quan un patrici traspassa. La venjança del verb és compassiva.

Avui presentem, ja dic, el darrer llibre de Brotons, que té el bon gust d’estimar Ovidi Montllor, m’aclame a tu. Aviat farà vint anys que l’artista d’Alcoi va marxar a fer feliç els déus i també el recordarem, amb la confiança que la clau d’Estellés encara obre tots els panys. Ovidi a raig, per trobar altre cop l’ombra. Després, Jorge firmarà llibres, fumarà i parlarà de les seves dues filles. I algú posarà els ulls en una pàgina que fa olor de nou: “Córrer la vetlla/ córrer la cicatriu/ soterrar el dolor/ una vesprada i/ preparar-se per/ al pròxim error”. Mireia Vidal-Conte diu en el pròleg del volum que som davant d’un poeta que escriu “sense aparadors ni voler de sobte treure el cap arreu”, i afegeix que ho fa “sense el posat forçat”. Aquesta és la gran virtut: l’escriptura que no busca el gran efecte, que va filtrant-se, com un antídot proscrit que algú encarrega a un traficant de substàncies antigues. Lluny de les pantalles i les xarxes socials. Lluny del “m’agrada” tan omnipresent.

Serem diferents aquest vespre i serem –tal vegada- feliços un instant fugaç, perquè un amic ens donarà el poema, escut contra el mal radical, contra la desesperança. Cremen viu un home a l’Orient i nosaltres, mentre, bastim trinxeres de llibres com si fóssim agents especials. “Ara i res són la mateixa empremta”, escriu Jorge Brotons.

Etiquetes: