29 mai 2015 Victòria de la biologia
Modero un debat sobre les municipals i tots els ponents coincideixen en el paper determinant que pot haver tingut el vot dels joves –una part dels quals nous votants- en els resultats. A l’espera d’estudis que puguin certificar el que ara és una simple observació sobre el terreny, en el cas català, es destaca el pes del jovent en la pujada d’opcions com la CUP i BComú. Hi ha qui –veient l’augment de paperetes de la CUP en llocs com Sant Cugat i Berga- fa caricatura i parla “dels fills dels convergents”, però les coses són més complexes quan notem que aquestes sigles també agafen força en ciutats d’altres perfils, la qual cosa portaria a parlar, en alguns llocs, “dels fills dels socialistes”. En tot cas, el jovent acostuma a ser força de canvi i recanvi, en funció d’allò que es considera gastat, obsolet o avariat.
L’any 1982, Felipe González va tenir els joves al seu costat per assolir el seu triomf històric. També José Mº Aznar, l’any 1996, va recollir un considerable vot jove, fatigat de dècades d’un socialisme que havia perdut el seu encís. Els joves van ser part de la majoria absoluta de Jordi Pujol el 1984 i més tard van començar a buscar altres opcions, com ERC, a partir dels anys 90. Pablo Iglesias sembla interpretar, ara per ara, els interessos d’una part important de les noves generacions, però no perdem de vista que, en les generals del 2011, segons alguns estudis, el PSOE va ser la formació més votada entre els activistes del 15-M.
Des dels anys seixanta del segle XX, la joventut ha assolit un estatut especial que alguns van qualificar de “nova classe social” i d’altres de “públic preferent”. Maig del 68 va escenificar la ruptura cultural entre pares que provenien d’un món marcat per la guerra i fills que eren els primers a gaudir d’una societat del benestar sense precedents. Avui som en un nou paisatge: la crisi ha frenat el que semblava un progrés indeturable i hem entrat en un món regit per les incerteses, les precarietats i el treball temporal. Els joves –també els adults- demanen a la política que sigui una capa protectora contra aquestes inclemències. Per això –i ara porto la contrària a alguns analistes- la majoria no vol la revolució sinó una altra cosa: la reconstrucció de la seguretat. Recuperar la seguretat de tenir una feina, tenir un habitatge, tenir un hospital, tenir la pensió, etcètera. Podem i la CUP –diferents però amb elements comuns- prometen el retorn efectiu a aquestes seguretats. Dir-ne utopia és massa exagerat.
El vot del jovent és una victòria de la biologia sobre d’altres factors, tot i que els joves no sempre van en una sola direcció. Cal estar disposats a llegir bé el que arriba, evitant –si pot ser- el paternalisme papanates i el refús frontal. Els joves d’avui seran substituïts per d’altres joves.