11 jun 2015 Desconnectar o fer fora Mas
Més enllà de si el sobiranisme podrà sumar vots que ara són indecisos, més enllà de la pugna dins d’Unió, més enllà de les esgotadores malfiances entre sobiranistes, més enllà dels pactes municipals i més enllà dels imprevistos que esclataran, la gran qüestió que marcarà les eleccions al Parlament del 27-S serà el xoc entre dos objectius absolutament contradictoris: activar la secessió democràtica de Catalunya o fer fora Artur Mas del Govern de la Generalitat mitjançant un acord d’esquerres.
La prioritat compartida sobre el paper per CDC (i part de la militància democristiana), ERC i CUP és fer de Catalunya un Estat independent. En canvi, la prioritat anunciada repetidament per ICV-EUiA (que compta amb un sector independentista) és “fer fora Mas”, que és també la que té Podem, de la mateixa manera que “fer fora Trias” era l’objectiu de BComú, coalició guanyadora de les eleccions municipals que aplega els ecosocialistes de sempre al costat de Podem, Procés Constituent i altres grups d’esquerres més o menys alternatives. Que ICV-EUiA i Podem estiguin obsessionats amb fer fora CiU i Mas del Govern de Catalunya no és res nou ni sorprenent. Fa anys que els hereus del PSUC han fet de la demonització del nacionalisme majoritari la seva raó de ser. L’aterratge a Catalunya de Podem i les seves marques locals intensifica i amplia aquest discurs, basat en una retòrica de bons i dolents amanida amb les referències habituals a la casta, la màfia i la vella política. A Iglesias li fa nosa el moviment sobiranista i, tot i que ha volgut fer veure que era més flexible que els populars i els socialistes, ha acabat parlant com allò que és: un jacobí típic, progre de postal només quan defensa causes indígenes llunyanes.
Podem veu i tracta CiU com veu i tracta el PP a Madrid i a les Espanyes i per això vol fer creure que Mas és igual que Rajoy. Ramón Cotarelo, intel·lectual espanyol d’esquerres, va tenir la noblesa d’assenyalar ben aviat la mala fe del discurs del líder de Podem sobre el president: “El pitjor és que compari Rajoy amb Mas, que mostri un desconeixement tal del suport de què gaudeix Mas en comparació amb Rajoy, el president pitjor valorat de la història de la democràcia. Sobretot que passi per alt que mentre Mas corre el risc de veure’s processat per les seves idees i les seves decisions com a governant, Rajoy és qui interfereix sistemàticament la justícia por posar-la al seu servei tant personal com de partit”. A l’encarregada de la sucursal fins i tot se li va escapar que l’odi contra Mas és una eina de campanya.
Fer fora Mas i fer fora CiU és una tornada molt repetida des d’ICV- EUiA i des de Podem, i també ha estat un dels eixos de la campanya d’Ada Colau a Barcelona, que ha dit –després de guanyar- que no subscriurà cap full de ruta independentista on hi hagi la firma dels convergents, com si aquests fossin empestats. Abans dels comicis, la líder de BComú va repetir que “amb els partits del règim no hi pactarem”, un missatge eufemístic que en realitat volia dir que cal fer un cordó sanitari contra CiU mentre, en canvi, es pot col·laborar amb els socialistes.
Reproduir un artefacte equivalent a BComú per a les eleccions catalanes no serà fàcil, tot i que ICV se’n mor de ganes, un cop ha notat que no hi ha res com el tuning per anar tirant. L’objectiu de fer fora Mas i CiU seria el ciment més fort d’una coalició d’aquest tipus, que així podria –de passada- moure’s en una certa ambigüitat sobre la independència. Una eventual operació d’aquesta mena té, ara com ara, molts obstacles, entre els quals que no hi ha ningú com Colau per liderar-la. Al final, potser veurem una coalició només amb ICV-EUiA i Podem.
L’impacte dels missatges “fem fora Mas” sobre altres opcions no ha de ser menystingut. Perquè hi ha fronteres electorals sensibles en una esquerra cada cop més fragmentada i on –més enllà de l’eix nacional- imperen els tòpics de la suposada nova política. La CUP està a distància sideral de CDC però –fins ara- ha entès que era indispensable comptar, a nivell nacional, amb el paper de Mas i del bloc moderat per mantenir el procés, encara que en la vida municipal no vol tractes amb CiU. Malgrat no haver subscrit el full de ruta de CDC, ERC i les entitats sobiranistes, la CUP és poc sensible a les crides d’ICV i Podem (acords de col·laboració com el de Badalona són escassos). Quim Arrufat ho ha sintetitzat així: “no són moments polítics normals en què la disputa estigui en fer fora la dreta i fer tornar l’esquerra com el tripartit o viceversa, sinó que es tracta de fer un país nou molt més just i canviar el marc, canviar el tauler de joc”. Veurem si pensen el mateix els diputats de la CUP escollits el 27-S.
Paradoxalment, és ERC el partit més exposat a les pressions del sectarisme d’ICV i Podem contra Mas. Perquè Junqueras ha donat suport parlamentari al Govern de CiU, perquè ha hagut d’aguantar crítiques per aquest compromís, perquè vol articular l’antic espai socialista i perquè les bases republicanes estan inquietes pel creixement de la CUP i l’entrada de Podem a molts consistoris. Però la direcció d’ERC sap, com ho sap tothom, que la desconnexió de Catalunya serà impossible si els sobiranistes d’esquerres adopten com a objectiu principal del 27-S excloure Mas de qualsevol jugada.