ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els purs i els ingenus
3663
post-template-default,single,single-post,postid-3663,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 des 2015 Els purs i els ingenus

Ho diré d’entrada i per evitar malentesos: aquest article és per pressionar Junts pel Sí, no pas la CUP. Per tant, poden reposar els advocats defensors que ara els han sortit als cupaires, pobrets, tan pressionats. M’interessa i em preocupa, sobretot, el que passa en el carrer central del sobiranisme, que és del que depèn l’èxit o el fracàs d’aquest moviment i que és el que jo sento proper. Vaig expressar, després del 27-S, que era un error la manera com Junts pel Sí encarava les negociacions per investir president, sobretot el gest d’aprovar la declaració del 9 de novembre passat, pensant que d’aquesta manera estovarien un món que, com és evident, no respon a les lògiques parlamentàries convencionals. Des de llavors, tot s’ha fet malament.

Després del primer no de la CUP a investir el candidat de Junts pel Sí, quedava clar que cada cessió del grup gran no satisfaria els minoritaris i només serviria per erosionar la figura de Mas, crear desconcert i convertir la majoria parlamentària del sobiranisme en una ficció. Un dels moments més lamentables va ser quan Mas va proposar un acord que contenia una moció de confiança d’aquí uns mesos. Les solucions extra­vagants dels anticapitalistes estaven penetrant en un polític seriós.

La ingenuïtat o tossuderia de Mas esperant trencar el veto de la CUP, la por de noves eleccions i la falsa idea que les diferències entre el sobiranisme central i el d’extrema esquerra són salvables ens han conduït al panorama d’avui. S’ha deixat podrir la victòria del 27-S, que era ajustada i no permetia res semblant a una DUI però, en canvi, habilitava el nou Govern de Catalunya a obrir la via de la desconnexió i anar reforçant les estructures d’Estat amb intel·ligència i moviments ben pensats. Un nou Govern –vull subratllar-ho– que calia formar el més ràpidament possible per poder aguantar amb eficàcia i seguretat el torcebraç de l’Estat espanyol, i per projectar credibilitat a l’exterior i evitar perdre suports socials. Però el veto de la CUP a Mas ens ha tapat el problema principal de qualsevol acord entre els 62 i els 10: el mite de la puresa i la seva conseqüència pràctica, que no és cap altra que la por de governar i, per tant, de decebre la militància. Els que portaven el lema electoral “governem-nos” pretenen una cosa que ni Mas ni Junqueras poden acceptar: apliqueu –vénen a dir– una part de la nostra agenda i nosaltres ens ho mirarem des de la barrera. Per tot això afirmo que, si arriba després del 20-D un sí de la CUP a Mas, aquest acord tindria moltes probabilitats de ser inaplicable en el dia a dia. Amb l’afegit que Anna Gabriel i els seus ho presentarien com un gran sacrifici (potser amb l’argument d’una eventual victòria de Rivera a Catalunya) a canvi del qual collarien encara més el Govern de Junts pel Sí amb una llista irrealitzable.

S’ha dit que els convergents són culpables d’haver engreixat l’ascens de la CUP amb una actitud condescendent i paternalista, moguda també per l’interès tàctic contra ERC. Acceptem aquesta explicació i afegim-hi un altre factor: la direcció de CDC i Mas van arribar a creure que tota la CUP era com el grup de tres diputats que liderava David Fernàndez durant l’anterior legislatura, que va tenir un paper destacat en les negociacions prèvies al 9-N. La sintonia personal entre el president i Fernàndez va acabar de fabricar el miratge, el qual es va consolidar gràcies a la foto de l’abraçada. Cupaires simpàtics, els nostres fills, quina gràcia. La CUP de debò és la d’ara, amb deu diputats i Anna Gabriel marcant el compàs. Si l’equip de Mas hagués escoltat els convergents de molts pobles i ciutats, s’hauria preparat per al pitjor i no hauria permès que la campanya de Junts pel Sí fos també –incomprensiblement– una campanya a favor dels cupaires. És clar que, en alguns llocs, cas de Berga, l’èxit local de la CUP no es pot deslligar d’una gestió municipal convergent pèssima.

Un exmilitant de la CUP m’explica que en el veto a Mas hi ha, més enllà dels arguments repetits en públic, la negativa irracional a acceptar la dinàmica d’un procés que s’ha desenvolupat de manera molt diferent de com sempre s’havia imaginat un escenari de secessió l’esquerra independentista. El fet que no siguin els revolucionaris oficials els capdavanters d’aquest procés i el fet que –contra tot pronòstic– sigui un convers de centredreta el president de la desconnexió són dues circumstàncies insuportables per aquells que quan esmenten “el poble” pensen en un subjecte idealitzat a la mida del seu dogma. Això ens mena a la profecia autoacomplerta: des de la CUP –i des d’altres àmbits– es deia que Mas no aguantaria fins al final; en arribar l’hora de la veritat, però, són els més suposadament coherents els que fan tot el possible per treure del mig el president.

En l’origen de la fascinació que exer­ceix la CUP entre determinats votants –especialment entre els que van votar el 27-S aquesta opció per primer cop i que no tenen res d’anticapitalistes– hi ha la promesa de la puresa absoluta, un producte que s’ofereix com a panacea en temps de corrupcions i descrèdit de la política. Els purs tenen tot el temps del món perquè aspiren a la comunitat perfecta, la seva túnica els protegeix. Mentrestant, que siguin els ingenus impurs els que intenten fer funcionar el país.

Etiquetes: