ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | D’Oradour-sur-Glane a Dalori
3769
post-template-default,single,single-post,postid-3769,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 feb 2016 D’Oradour-sur-Glane a Dalori

Els fets han passat a l’Àfrica i no n’hem parlat gaire. 85 persones, pel cap baix, van ser assassinades, el passat cap de setmana, per terroristes de Boko Haram a la localitat de Dalori, al nord-est de Nigèria. Les tropes de l’exèrcit fanàtic van calar foc a les cases d’aquesta població, moltes d’elles amb persones a dins. Els primers testimonis oculars arribats al lloc després de la massacre han parlat de dotzenes de cossos cremats, també de criatures. A més de llançar còctels molotov contra els habitatges, els atacants van tirotejar tothom que volia escapar, dones, nens, ancians. Dos camps de refugiats prop d’aquest poble també van ser objectiu dels gihadistes. Xavier Aldekoa, periodista d’aquesta casa expert en la realitat africana, va piular que havia rebut fotos de víctimes infantils d’aquest atac però que no les difondria. En conèixer la notícia, en fer atenció en els detalls de l’esdeveniment, vaig pensar en Oradour-sur-Glane, una vila de la regió del Llemosí, al departament de l’Alta Viena, a França.

El 10 de juny de 1944, quan feia sis dies que havia començat el desembarcament aliat de Normandia, 642 persones van ser assassinades a Oradour-sur-Glane per membres de la tercera companyia del regiment de les Waffen-SS “Der Führer”, integrat dins de la divisió Panzer anomenada “Das Reich”. Parlo de la massacre més gran de civils en territori francès durant la Segona Guerra Mundial. Les dones i els nens van ser tancats a l’església i, tot seguit, els soldats –entre els quals hi havia diversos alsacians- van calar foc a l’edifici. Els homes del poble van ser metrallats. Tots els immobles van ser cremats de manera sistemàtica per les tropes nazis abans de marxar. De la tragèdia només van poder escapar-se cinc homes i una dona. L’ordre de castigar els habitants d’Oradour per suposada col·laboració amb la resistència la va donar el general Lammerding, responsable també d’ordenar l’execució de 99 civils a la ciutat de Tula el dia abans. Acabada la guerra, el 1946, l’Estat francès va decidir conservar la vila destruïda com a símbol i lloc de memòria, i l’any 1953 es va inaugurar la nova localitat al costat de la vella.

El general Lammerding va morir l’any 1971 a Alemanya com a respectat home de negocis i no va demanar mai perdó. El comandant Dickmann, el cap d’operacions a Oradour, era un home brutal i sanguinari, segons els supervivents, i va morir al front de Normandia. El tinent Barth, un dels oficials responsables d’aquest crim de guerra, no va ser processat fins el 1983 i va ser condemnat a cadena perpètua, però va quedar en llibertat el 1997 per motius de salut i encara va viure deu anys més. En els judicis de Bordeus del 1953, van ser condemnats a mort dos SS implicats en la massacre –un alemany i un alsacià- però la pena va ser commutada per cadena perpètua i, finalment, l’any 1959 van ser posats en llibertat. La resta de condemnats a presó o treballs forçats en aquell procés va ser amnistiat o va gaudir d’una reducció molt ràpida de pena i va ser excarcerat aviat. De Gaulle pretenia que la vila massacrada servís per fer pedagogia a les noves generacions però els tribunals de la República donaven un missatge molt diferent –desconcertant- als familiars de les víctimes i al conjunt de la societat.

Avui és Dalori, ahir va ser Oradour. Comparem perquè sense comparació no hi ha llum, ni coneixement, ni consciència, encara que –com és sabut- cap horror no és comparable, ni cap experiència de dolor extrem mereix ser mesurada a partir d’anteriors episodis. Per respecte a totes les víctimes i per respecte a la veritat intransferible de cada pàgina concreta on apareix el mal radical. Comparem la indiferència d’avui amb les indiferències del passat davant el crim a gran escala, i apareix el llenguatge com a còmplice de la desfiguració inadvertida. Alain Lercher, autor del llibre Les fantômes d’Oradour, recull com es referia al lloc una guia de viatge d’un important club automobilístic alemany, editada l’any 1993: “A una vintena de quilòmetres al nord-oest de Llemotges, les ruïnes d’Oradour-sur-Glane recorden els horrors de la segona guerra mundial. Diversos centenars de persones hi van morir en circumstàncies indeterminades.” Després que un diari alemany denunciés aquesta explicació enganyosa, el club va admetre haver comés “un greu error històric” i va prometre rectificar el text en les properes edicions. Costa poc convertir el paisatge d’un crim de guerra en un diorama de circumstàncies indeterminades, en una postal sense sentit, en un decorat sense causes. Costa tan poc com col·locar un adjectiu en un paràgraf d’una pàgina qualsevol d’una inofensiva guia de carreteres.

Qui pagarà per les víctimes de Dalori? Qui va pagar per les víctimes d’Oradour? La memòria no va unida a la justícia, sovint són universos paral·lels, prou que ho sabem. És més fàcil fer turisme entre les ombres trencades d’Oradour que derrotar els gihadistes que imiten els crims de les Waffen-SS en aquest mateix moment. No hem après gairebé res.

 

Etiquetes: