25 abr 2016 Qui acabarà manant?
La memòria no és el material principal a l’hora de fer política, això és ben sabut. Es tracta d’una realitat universal amb la qual cal comptar, agradi més o menys. Però caldria evitar que l’oblit a gran velocitat desfiguri exageradament els relats que –amb més o menys encert- donen consistència a les decisions públiques. Ho dic arran dels debats i conjectures sobre el lideratge del procés sobiranista i la presidència de Carles Puigdemont. Un dels efectes del pas al costat d’Artur Mas per salvar la legislatura va ser el canvi en la naturalesa de la direcció del procés: vam passar d’un president convers al sobiranisme a un president independentista de tota la vida. D’un president que s’assemblava a la majoria social moderada i emprenyada a un president que formava part dels convençuts de sempre.
Em va sorprendre la rapidesa amb què vam treure importància a aquesta dada quan Puigdemont va ser investit. Si és cert que el procés que viu Catalunya des del 2010 és un desplaçament de la centralitat produïda per la conversió de molts autonomistes a la secessió democràtica, la sortida d’escena de Mas va ser –en bona lògica- un moviment que pot deixar orfe una part significativa dels que van aixecar l’estelada. Per al votant d’ordre cansat dels greuges de Madrid, Mas era la possibilitat d’una independència sense balcons inflamats. El protagonisme de figures com Comín i Baños, al costat de la de Mas i altres, certifica que els conversos són la clau del creixement d’una idea que havia estat minoritària.
En l’altre plat de la balança, l’arribada de Puigdemont a la presidència permetia mostrar una CDC menys vinculada al pujolisme, assajar una col·laboració –en teoria- més fàcil amb Junqueras i abordar una negociació més desacomplexada amb la CUP. El que havia estat alcalde de Girona aportava aire fresc. Considerant que rebia un Executiu que ell no havia triat i un full de ruta escrit per altres, l’únic que podia fer Puigdemont era subratllar el seu l’estil: menys solemne, més juvenil i amb un ús del llenguatge menys cautelós que el del seu predecessor. Tres mesos després del seu aterratge, la versió oficial continua sent que Puigdemont ha vingut a fer un treball temporal. Òbviament, això costa molt de creure.
Com influirà tot plegat en el lideratge del procés i del Govern? Encara és aviat per saber-ho i les dades del 20-D com les d’uns nous comicis espanyols no permeten endevinar-ho. I com influirà Puigdemont en la refundació (o com en diguin) de CDC? Dependrà molt del que Mas acabi decidint sobre el seu paper, més que de les batalles entre famílies internes. Hi ha una contradicció enorme que sobrevola aquest panorama: Mas és l’únic que té una autoritat indiscutible davant de tots els sectors del partit, però el manteniment del seu lideratge frenaria la consolidació del de Puigdemont. Tot no es pot tenir.