Ningú no pot predir de quina manera les eleccions del 26 de juny impactaran sobre la política catalana. El que sí que sabem és que aquesta repetició dels comicis espanyols es produeix en un moment altament complicat per al ­Govern Puigdemont i per a la majoria independentista del Parlament. El diumenge que som convocats a triar novament els membres de les Corts espanyoles ja ­sabrem què haurà passat amb els pressupostos pre­parats per Junqueras i amb l’acord de governabilitat que Junts pels Sí i la CUP van subscriure un cop Mas va fer un pas al costat, aconsellat per alguns que ara –els nervis els delaten– s’adonen del recorregut descriptible d’aquella aposta.

Primer problema: el votant de Junts pel Sí el 27-S no trobarà (com ja va passar el 20-D) al col·legi electoral cap papereta de Junts pel Sí; l’opció que governa la Generalitat no existeix paradoxalment quan es tracta de defensar les posicions a Madrid, tot un exemple de ­coherència estratègica. Segon problema: els comuns (com assenyalen totes les enquestes) podrien treure un resultat millor que el desembre passat i consolidar-se com els més votats a Catalunya, tot aprofitant l’erosió del PSC, la pesca de vots cupaires que se sumen al (teòric) rupturisme podemita, la dificultat d’ERC per es­devenir alternativa metropolitana, el gir de Colau cap al ­pragmatisme via Collboni, i les promeses d’Iglesias de celebrar un re­ferèndum. Tercer problema: els convergents donen senyals contradictoris al seu electorat perquè tornen a la marca de sempre en el mateix moment que anuncien que el partit de sempre ha de donar lloc a una organització nova. I quart problema: les bases sobiranistes contemplen amb estupor i la moral baixa com el full de ruta anunciat tantes vegades esdevé paper mullat a causa de les exigències de la minoria cupaire, un escenari que recorda les pitjors profecies d’Aznar sobre el procés.

Tenint en compte això, pot passar que unes eleccions que posen en evidència la total incapacitat de la política espanyola per al diàleg acabin penalitzant la pluralitat d’un independentisme polític amb tres potes que semblen cada dia més incompatibles. Perquè plural i transversal és l’independentisme, i ho és tant que la presa de decisions és un trencacolls dominat per la discòrdia i per la pugna ideològica i tàctica que posa en qüestió l’objectiu comú de CDC, ERC i la CUP. Recordeu que tot el que a Escòcia cap a dins de l’SNP, a Catalunya s’expressa en diverses formacions i entitats.

La nova campanya subratllarà les diferències entre els partits que impulsen el procés sobiranista. Després del 26 de juny, els nous resultats seran llegits –dins i fora de Catalunya– com a prova d’esforç del cos in­dependentista, un exercici que es pot considerar ina­dequat però que també és inevitable. I potser les xifres de l’abstenció ens diran que qualsevol il·lusió necessita eficàcia.