29 set 2016 L’exemple d’Hilari Raguer
Quan Hilari Raguer va començar els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona tot just havia acabat la Segona Guerra Mundial i els aliats havien derrotat les tropes de Hitler. Eren anys molt grisos: ràpidament es va veure que les potències occidentals no tenien previst treure Franco del mig, el dictador era una peça que ja els anava bé per falcar els equilibris d’un nou teatre geopolític. Per als que no vam viure aquell moment no és fàcil imaginar què podia sentir un demòcrata i catalanista davant l’evidència que la victòria del 1939 es consolidava.
L’historiador i monjo de Montserrat va evocar la seva etapa de jove universitari en el seu discurs d’agraïment durant l’acte –celebrat la setmana passada– en què va rebre la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona. L’aula magna es va omplir d’amics, col·legues i deixebles d’un home que ha escrit obres fonamentals sobre el paper de l’Església en la història espanyola, sobre la Unió Democràtica de l’etapa republicana i sobre diverses figures de relleu d’aquella època, com Manuel Carrasco i Formiguera o el general Batet.
Són moltes les persones que senten respecte i estima per un intel·lectual que no ha tingut mandra de comprometre’s per defensar les posicions polítiques que considera justes. Sempre fent gala de bon humor, aquest erudit sap incidir en el debat públic de manera aguda i rigorosa. Ho va tornar a demostrar l’altre dia. Em quedo amb aquest fragment de la seva intervenció: “Quan als anys seixanta es van produir les grans mobilitzacions estudiantils democràtiques, els acusaven de fer política en lloc d’estudiar, però la universitat que jo vaig trobar era polititzada, en mans de la policia i dels paramilitars del SEU. Una vegada algú es va tancar al vespre a la universitat i quan al matí següent van obrir, van aparèixer a les aules i al pati grans pintades amb consignes antifranquistes i nacionalistes. Els del SEU van reaccionar apallissant estudiants que tinguessin fama de catalanistes. El cap del SEU, Pablo Porta, futur president de la Federació Espanyola de Futbol, dirigia personalment les tortures per descobrir els autors de les pintades. Entre d’altres, van torturar Ainaud de Lasarte i Francesc Casares, i també Josep Carrasco i Azemar, fill de Carrasco i Formiguera, que prou de compte tenia a no significar-se”. No és la primera vegada que això s’explica, diversos llibres de memòries –les d’Alberto Oliart són magnífiques– i estudis historiogràfics ho documenten amb tots els ets i uts. Però sentir-ho directament d’un testimoni és una experiència colpidora. I més avui dia, en què uns relativitzen cínicament el que va ser aquella tirania mentre d’altres pretenen modelar una memòria antifranquista excloent i sectària, a la mida de les seves dèries d’hegemonia exprés.
Fem un esforç d’empatia i d’imaginació: un règim dictatorial que dura tants anys com el franquisme ofereix moltes fotos, de tonalitats diferents i canviants en allò més superficial. Els anys quaranta són tan remots i obscurs per a la majoria de ciutadans d’ara que correm el risc que desaparegui de la consciència col·lectiva el que va significar convertir una victòria militar en un sistema d’opressió. Hi ha el perill que tot es dilueixi en una abstracció. I contra l’abstracció cal el relat del testimoni acreditat. Aquella universitat on Raguer va aterrar era –com ell remarca– el territori de “la policia i dels paramilitars del SEU”. Penseu-hi un instant. Cal saber-ho, per evitar errors de judici i per entendre la por.
La por –que és una matèria que jo he vist en els rostres dels meus pares, de la mateixa generació que Raguer– no prové del no-res. És cert que és una por acumulada, que pot tenir diversos orígens; per exemple, durant la guerra, a la rereguarda catalana, les tortures les van fer els d’un altre color, que tampoc tenien res de demòcrates. I Carrasco –recordem-ho– cau en mans de l’exèrcit franquista perquè ha de fugir del país, atès que les patrulles de la FAI volen matar-lo. La tercera Espanya i la tercera Catalunya –els demòcrates sense espai atrapats entre forces totalitàries– ha estat el gran eix de la feina investigadora del pare Raguer. Ara, i tornant a la por, ens pertoca demanar-nos de quina manera els temors arrelats dels nostres pares poden haver donat lloc a altres productes, menys estridents però no menys nocius.
Determinats debats en aquest país contenen clàusules d’exclusió implícites, que només s’expliquen per una mutació molt sofisticada de les pors dels nostres progenitors. Això ens porta a demanar perdó preventivament, per si de cas. És una actitud que adopta –sense saber-ho– la moral de qui considera que hi ha identitats sospitoses, de qui atorga carnets de cosmopolitisme, i de qui diu quina nostàlgia ha de ser enaltida en plaça pública i quina –en canvi– és xarona i provinciana. Però la trampa es fa més evident i ineficaç com més se n’abusa. Raguer, que va ser empresonat per la vaga de tramvies del 1951, és un exemple, també a l’hora de fugir de resignacions que són xantatges.