13 oct 2016 Partits d’autoajuda

Donald Trump no hauria de servir als europeus per pensar que som millors que els nord-americans, perquè no ho som. I no només perquè a França el Front Nacional té un pes i una presència deter­minants, o perquè Hongria està gover­nada per xenòfobs, o perquè la nova ultradreta creix de manera espectacular a Alemanya, o perquè els populistes del UKIP triomfen amb mentides sobre el Brexit. O perquè –no ens n’oblidem– l’autoritarisme franquista és encara l’estil de massa dirigents polítics i socials amb comandament a Espanya. No podem sentir-nos superiors al poble que ha convertit Trump en candidat a la presidència de la primera democràcia mun­dial. Al Vell Continent tenim una col·lecció fenomenal de populismes que haurien d’avergonyir-nos. Aquests moviments han trobat la manera de semblar menys tronats i menys excèntrics, i han aconseguit connectar amb franges de votants que ja no són mar­ginals, o testimonials. Quan Trump hi va, els nostres ja en vénen.

D’aquesta malaltia de les democràcies europees, se’n parla molt sovint. Es tracta d’un populisme que no dissimula les seves intencions, encara que pugui sofisticar –en alguns casos– els seus missatges i la seva posada en escena; Marine Le Pen ho ha fet a França amb el partit que va fundar el seu pare. Però, al costat del populisme que encarnen les ofertes electorals que es pretenen alternatives i a la contra dels partits tradicionals, hi ha també un –diguem-ne– populisme amagat, que assumeixen i practiquen els altres, les forces sobre les quals reposa –o reposava– el sistema. No goso etiquetar aquest altre populisme com “de baixa intensitat” perquè és molt intens, influent i corrosiu per la credibilitat de la democràcia i les institucions.

Aquest populisme amagat o subterrani copia la pitjor fraseologia dels llibres d’autoajuda i, d’aquesta manera, mata qualsevol relació entre l’acció política i les idees. La majoria dels programes electorals imiten les receptes d’autoajuda: enrevessades expressions de bones intencions muntades sobre obvietats solemnes que s’ofereixen com “la gran solució”. Programes electorals pensats perquè puguin agradar a tothom i perquè tothom hi trobi la seva parcel·la-refugi, com fan els nous receptaris del guru de torn. Llistes de propòsits suposadament originals sense quantificar. Mitjançant una retòrica pseudocientífica (que els laboratoris polítics construeixen a partir d’una adaptació de conceptes de l’economia i les ciències socials) els candidats a governar un país o una ciutat acaben sent presoners d’uns motllos que no volen dir res. El resultat és el buit ideològic més descarnat, la pèrdua de sentit i la repetició mecànica d’uns mots que no tenen cap relació amb la realitat. És un llenguatge generat només per intentar guanyar eleccions. En això, hi cauen partits de tot color arreu.

L’actual crisi del PSOE –per exemple– també s’hauria d’analitzar com un cas ­paradigmàtic d’aquesta derrota de les idees en les organitzacions polítiques. L’etapa de Zapatero va ser l’apoteosi de l’autoajuda en el camp de la socialdemocràcia espanyola, el moment de les formula­cions simplistes i dels duros a quatre pessetes. Però els efectes de la crisi van trencar pel mig la faula que anaven predicant Zapatero i el seu equip, un conte repintat –segons el dia– amb conceptes que semblessin nous, com aquell “republicanisme” que algun assessor va col·locar amb calçador a les entrevistes i discursos de l’anterior líder socialista. El professor Pettit –teòric de la cosa– no es mereixia l’homenatge d’un governant tan mediocre.

La podridura de les paraules ha devastat el camp de les esquerres, però també la resta. El PP només s’aguanta com a partit-refugi de l’Espanya amb pànic a qualsevol canvi, no conté cap idea ni cap visió, més enllà de conservar el poder i esperar la calcificació de tots els poders de l’Estat. El creixement de Podem i de Ciutadans com a fills inesperats del bipartidisme s’explica per aquest erm generat pel populisme inercial de socialistes i conservadors. Tanmateix, els d’Iglesias i els de Rivera no són res més que el llibre d’autoajuda que es ven com l’anti-auto­ajuda. És reciclatge, per guanyar quota de mercat a partir del naufragi de les marques establertes. Aquest pseudopopu­lisme és encara pitjor, perquè pretén –com tots els que no han governat mai– inventar la sopa d’all sense que es noti. Podem i C’s han envellit ràpidament, el bloqueig de la política de Madrid ha posat al descobert el cartó pedra de les seves propostes.

Quin dia els polítics van adoptar la gramàtica indolora dels salvadors de tot a cent? Aquell dia, els problemes van esdevenir literalment “inexplicables”. A Catalunya, exconvergents, republicans i cupaires no s’escapen d’aquest mal, per bé que la idea de la independència actua com a factor de correcció sobre les respectives propostes ideològiques. La crisi política és crisi de projectes i de lideratges, però, abans que res, és crisi de llenguatge. Mentre això no s’abordi amb eficàcia, els enemics de les llibertats tindran el camí aplanat.