05 gen 2017 El bosc dels populismes

Hi ha populistes que no amaguen que ho són i que, a més, reivindiquen aquest terme per definir-se i explicar-se. Això vol dir que el terme populista ha passat de tenir una connotació exclusivament negativa a tenir-ne també una de positiva, en determinats ambients i en funció de qui és l’actor que en faci bandera. A Espanya, Podem i els seus dirigents han divulgat aquesta versió bona del populisme, a partir d’una particular adaptació de conceptes i referents llatinoamericans, en un joc de mans en què el concepte en qüestió ocupa el lloc que abans ocupaven paraules com socialisme o patriotisme. Més enllà i més ençà, passa amb el populisme una cosa que hem vist abans amb altres conceptes: el fem servir d’una manera tan inexacta i abusiva que potser el gastarem i, al final, no servirà per descriure res.

A Europa, hi ha populismes que avancen des de la ultradreta i populismes que avancen des de l’extrema esquerra. Són diferents, però estan vinculats per tres fòbies compartides: la fòbia a la Unió Europea, la fòbia a la globalització, i la fòbia al camp de joc pluralista que permet parlar de tot (fins i tot de fer truites trencant ous). Després, cada populisme té la seva agenda, òbviament. Per exemple, el populisme ultra tendeix a ser xenòfob mentre que el populisme postcomunista tendeix a propugnar un multiculturalisme ingenu. Ambdós populismes són antiliberals (en sentit polític i d’actitud, no només econòmic), organicistes, antinord-americans i també acostumen a ser antisemites. Ambdós intenten superar els marcs clàssics de l’eix esquerra-dreta, a partir de l’ús de categories com “els de baix i els de dalt”. Per cert, i com ja va apuntar el professor Nick Pearce al Financial Times, ni l’independentisme català ni l’escocès poden ser posats a la bossa dels populismes europeus, com pretenen alguns. El moviment independentista de Catalunya és profundament europeista, partidari d’una societat oberta i contrari a fer un país aïllat; només la minoria cupaire presenta algunes característiques típiques dels populismes d’extrema esquerra. Pearce subratlla que els casos català i escocès són nacionalismes cívics que responen a la millor tradició emancipadora del liberalisme europeu, i els contraposa als nacionalismes conservadors autoritaris i antiliberals que governen diversos estats, sobretot a l’est d’Europa.

Saber què és i què no és populisme està esdevenint una feina molt complicada, que no es pot deslligar dels debats per guanyar eleccions, afermar ­lleialtats i crear hegemonies més o menys visibles. Sobretot perquè, a força de rutina i repetició, els populistes fixen marcs mentals que poden trencar i/o desplaçar consensos, fins i tot en assumptes que semblen molt assentats. Potser la principal virtut narrativa d’aquesta nova onada populista és la de convertir la demagògia hiperbòlica en un discurs homologat que apareix davant del públic com allò que no és, tot i que no amaga la seva naturalesa. El populista del present fa la mateixa demagògia que el populista del passat, però avui disposa de molts més canals que antany, i la saturació resultant produeix un efecte de normalitat que, de fet, descol·loca els adversaris i pot neutralitzar els discursos d’aquells que encarnen una política més conven­cional. Si analitzem com va guanyar Trump les primàries del Partit Republicà abans de batallar contra Hillary Clinton, ens adonarem d’aquest fenomen i del canvi d’escala que estem vivint.

La capacitat que els populistes demostren en el maneig de les xarxes socials, les pantalles i la fabricació intensa –imparable– de frames que els reforcen indica que són els que han entès millor com funcionen actualment les guerres d’opinió pública. L’any 1919, Max Weber va escriure que “la demagògia moderna fa servir també el discurs, però encara que utilitza el discurs en quantitats aterridores (només cal pensar en la quantitat de discursos electorals que ha de pronun­ciar qualsevol candidat modern), el seu instrument permanent és la paraula impresa”. Què diria Weber dels tuits incessants que in­flueixen ara en qualsevol discussió política? El cèlebre so­ciòleg considerava que “el publicista polític, i sobretot el periodista, són els representants més notables de la figura del demagog en l’actualitat”; encara no existia la professió de community manager. Weber –que també era home de premsa– va afegir que “el sentit de la responsabilitat del periodista honrat no està lluny del de qualsevol altre intel·lectual”.

No es pot dissociar l’èxit dels populismes polítics del nou escenari on neix, es desenvolupa i es transforma el tipus particular de poder que anomenem influència. La demagògia es camufla millor en un medi ambient més poblat de missatges i més horitzontal, perquè el soroll difumina el contrast entre discursos fonamentats i discursos insolvents, entre ­idees elaborades i ocurrències destinades a complaure el públic. Ni es pot dissociar de les poc o molt subtils formes de populisme social i cultural –en parlarem a fons un altre dia– que anem adoptant sense adonar-nos-en.