ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Pasqual Maragall – L’últim bon salvatge
4402
post-template-default,single,single-post,postid-4402,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 oct 2000 Pasqual Maragall – L’últim bon salvatge

El líder del PSC es va estrenar, el passat dimecres, en un debat de política general al Parlament. El seu discurs de resposta a Jordi Pujol va il·luminar les incògnites sobre el nom del futur president català. El dirigent socialista, als seus 59 anys, es va autodenominar “recanvi” abans que “hereu”. El nou curs polític posarà a prova el fons i la paciència d’en Maragall com a constructor d’una alternativa. Però qui va ser un gran alcalde de Barcelona no despuntà amb la mateixa sort com a cap de l’oposició.

Es compten per dotzenes els col·laboradors i servents defraudats, desenganyats, enfadats, desairats i oblidats per Pasqual Maragall. S’ho expliquen i ho expliquen. Són explícits en l’autòpsia impúdica dels seus desamors i penes amb el líder. Són detallistes fins l’arabesc en el relat de la seva obsolescència com a peces usades en la construcció d’una il·lusió que ha consumit tot i a tots els que se li acosten. Junts muntarien un gran museu de la malenconia bastarda del poder.

-Pasqual m’havia de trucar, però ha cridat a un altre. Fa setmanes que va parlar amb mi.

-M’han dit que ja té algú per al que tu dius.

És clar que això es podria dir d’altres notables pares de la pàtria. No és, doncs, que Maragall castigui amb més intrepidesa als peons del seu somni en marxa. La diferència rau en les víctimes. Aquestes, a diferència dels morts i ferits d’altres polítics, caminen de per vida penjats de l’aura que exhibeix el personatge. Són drogoaddictes d’un carisma.

-Si, després de tot, et crida, ¿acudiràs com si res?

-És clar, no se li pot dir que no a en Pasqual.

-Però, ¿no estaves molt enfadat? -Calla, calla. És que en Pasqual és així. I com és ell, a què dedica el temps lliure, en quin lloc es va enamorar de tu. Hi ha respostes fàcils de trobar. Disposem, per a la posteritat, d’un bon reguitzell de retrats de qui va ser alcalde de Barcelona durant 15 anys També els seus adversaris han trobat el negatiu caricaturesc i recurrent per intentar tombar l’enemic. No els ha servit. Maragall torna sempre a la seva posició vertical com un saltamartí i absorbeix els cops com carícies que, fet i fet, l’embelleixen. Fins i tot ha sabut incorporar els defectes que no té per fer-se perdonar. Oblidem, doncs, el museu olímpic del maragallisme. Cremem el cromo. Aquest burgès que ens va sortir d’esquerres, perquè el món i el temps el van fer així, és, en realitat, l’últim bon salvatge del nostre jardí. Com si el nen salvatge de Truffaut hagués crescut per inventar partits que no arriben a clubs i proclames que són criptogrames.

Per això no poden fer blanc amb ell. Per això se’n surt amb la seva. Per això li suporten les rareses. Quelcom silvestre i tel·lúric el protegeix. Però mai ha pogut adaptar-se veritablement al medi. L’alcaldia va ser el triomf del seu instint sobre la disciplina. Una excepció en contra de tot pronòstic. Mentrestant, durant anys, el partit hi era, com un territori prohibit que el personatge no trepitjava. Una zona que posava en evidència la incapacitat per a l’acomodament dels seus engranatges de sèrie a una política molt més inhòspita. En aquella era, Raimon Obiols anava perdut.

-I és veritat que aquest succés de la natura, sense additius ni colorants, va ser trobat a la selva verge pel gran explorador Narcís Serra, qui li va bressolar, va alimentar, va vestir i va ensenyar a passejar pel diable món?

Segons la llegenda, així fora. Després va venir el miracle. I amb el miracle va sorgir una església al voltant d’aquesta criatura. El maragallisme va propagar la fe en alguna cosa que era evident i invisible alhora: una ciutat que començava a estimar-se a si mateixa i un polític que va regalar un bon tiquet perquè molts es creguessin més guapos, més llestos i més rics. Ara, el maragallisme és una altra cosa. És el filferro una mica rovellat on enfilar les llampades irregulars d’un talent sense esquelet. Talent de qual en depèn la sort futura, en un cinquanta per cent, de la sort de qui ha estat el seu antagonista etern, Pujol. L’altre cinquanta per cent està en mans dels capitans del PSC, que han posat al bon salvatge a l’entrada del seu centre comercial, com els anglesos fan amb el nan de pedra al costat de la porta de casa. Cada dia, l’encarregat Montilla aixeca la persiana i ensenya l’oferta. El reclam funciona, la gent entra i compra. Van comprar molt a les eleccions catalanes d’octubre de 1999.

Però les lleis de la civilització són pitjors que les de la selva i el sistema proporcional condemna a en Maragall a passar l’estona en una vinyeta que li ve estreta. I que l’avorreix. Es va confirmar dimecres passat, en el debat de política general al Parlament:

-Ha fet les seves cosetes, no li demaneu més. Camina molt obsessionat amb Euskadi. El govern a l’ombra li serà més fàcil.

El pla històric era passar sense traumes de poder a poder, com qui salta de liana a liana. La seva efectista estada a Roma havia de ser un descans en la branca de la coqueta incertesa. Però li va faltar aquesta sort que abans li en sobrava. Ara, hi ha qui recorda que tot bon salvatge està temptat, un mal dia, de considerar el futur llargament ajornat com una pobra arqueologia vivent. I, llavors, és quan surt a comprar tabac i ja no torna.

Etiquetes: