ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Sergi López – Aferrat a la doble vida
4392
post-template-default,single,single-post,postid-4392,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 des 2000 Sergi López – Aferrat a la doble vida

L’European Film Academy li ha donat el premi al millor actor europeu del 2000 per la seva supèrba interpretació d’un assassí simpàtic i complex en el film “Harry, un amic que us vol” de Dominik Moll, un gran èxit de públic a França. Format en el teatre, el català Sergi López és ja un estel al país veí mentre aquí li descobreixen, a poc a poc, en algunes pel·lícules. La seva versatilitat i la seva sobrietat emocionen a l’espectador i són reconegudes per la crítica. Però López va de tipus tranquil i corrent, com si res.

Vesteix completament de blanc i es remata amb una gorra decantada i un somriure que és un imant per a totes les noies que es creuen amb ell. Tira alegrement d’un carret de gelats pels carrers del centre de la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú. És estiu de 1985 i en els bars sonen les primeres cançons de Duncan Dhu. Sergi López encara no ha complert els vint i treballa en el que pot. Una associació de comerciants l’ha contractat perquè regali gelats als fills dels clients de les seves botigues. Aviat es fa popular per la seva simpatia. És un gran estiu per en López. Li demana al seu veí Toni Albà, actor i director de teatre al que admira, que l’ajudi en la preparació d’un expectacle de clowns. Alguna cosa està començant però ell no ho sap.

Entra als lavabos de l’àrea de servei de l’autopista. Somriu i li reconeixem. Però no és Sergi, sinó Harry, un personatge inventat per algú. Això ja no és la vida. És la foscor d’un cinema a l’any 2000. Al públic de la sala li passa el mateix que a la gent que es topava amb el noi del carret de gelats: es creuen de seguida el que López fa i diu. L’actor coneix el seu treball i el fa bé. Molt bé.

Diu el director David Mamet en el seu llibre “Veritat i mentida” que “el públic busca espontaneïtat, individualitat i força”. López li dóna les tres coses en la justa mesura. No hi ha histrionisme ni ombra de banal exhibicionisme tècnic. Sembla que la seva actuació flueix sense esforç. El mateix Mamet apunta que “les millors interpretacions rarament es reconeixen. Per què? Perquè no dirigeixen l’atenció sobre si mateixes, i no busquen res, com qualsevol heroisme real, són simples i sense pretensions, i semblen sortir de l’actor d’una forma natural i inevitable. Estan tan fusionades amb l’actor que les acceptem com una cosa que no té res a veure amb l’art “. Però l’art sorgeix de la feina i del caràcter.

En el caràcter d’en López comediant hi ha una virtut per sobre de totes: la intuïció. Després hi ha la rapidesa per captar les situacions i una memòria prodigiosa. Els que han treballat amb ell assenyalen la facilitat amb que sap carregar les intencions dels personatges amb els mínims gestos imprescindibles. Però tot això no li brolla de cap concepció intelectualoide ni transcendent de l’ofici, al contrari. En l’origen de la seva autenticitat està el joc i el plaer d’explicar històries, la diversió en estat pur. Passió i joc del qual no és aliè l’especial esperit carnavalesc de la seva ciutat. López estava representant el paper de Rei del Carnestoltes pels carrers de Vilanova quan va néixer la seva filla Juna. Aquesta, el seu altre fill, Magí, i la seva dona, Blanca, són la primera veritat referencial per a algú que cobra per entrar i sortir de la ficció sense tornar-se tarumba.

Aferrat a una doble vida d’estrella i ciutadà anònim, que separa amb radical voluntat, el López del cinema està segur que, talent al marge, gran part del seu bon fer està en no allunyar-se del seu petit món. Si és autèntic com a actor ho és perquè la seva rereguarda vital és autèntica, despullada de impostures. Ho té clar i ho afirma amb més seguretat després de cada nou èxit. Mentre el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, propaga rares teories sobre el glamour dels actors, López demostra que aquest art és saber ser un mateix per ser cada vegada algú diferent.

“No ha treballat exclusivament per diners, aquesta ha estat la seva sort, prefereix fer les històries que li interessen”, apunten els seus amics. I el seu representant afegeix: “El primer dia em va deixar molt clar que faríem coses sense cobrar un duro perquè valdrien la pena, i que hauria coses que no agafaríem ni per tot l’or del món”. Aquest mal estudiant de batxillerat té clara la seva ètica professional, sense necessitat de fer propaganda. Mastroianni i John Cassavetes el protegeixen. López és avui l’heroi discret d’una classe obrera de poble que se sent feliç quan un dels seus triomfa sense renunciar als seus valors. Quan passeja amb el seu gos Gavatxo per on abans repartia gelats, les gents li recorden en el seu primer muntatge teatral, “Brams o la kumedia dels herrors”, o es recorden del dia de 1987 en què va presentar el primer llibre de Màrius Serra, “Línia “, encarnant a un personatge dels seus contes. Ningú li ha regalat res.

A França va passar per l’escola de Jacques Lecoq i va trobar al director dels seus primers films, el seu amic Manuel Poirier. En la seva filmografia oficial no apareix, però en 1990 va fer aquí una pel·lícula semiprofessional, “Empresonades”, que és ara una joia per als seus admiradors. El dia 22 complirà els 35 i seguirà observant el carrer, un pou d’idees per actuar. Enyora el teatre i prepara alguna cosa en solitari per quan pugui fer-ho. Pren cafès molt curts, parla del Barça amb passió i juga a la “botifarra”. Hollywood -que no el preocupa- només hi atraurà el dia en què li ofereixi una bona història … que no li impedeixi tornar sempre a la seva altra i real vida.

Etiquetes: