Odón Elorza Zahorí al país de la pluja

La decisió de l’alcalde de Sant Sebastià, Odón Elorza, d’organitzar un concert en homenatge a Ernest Lluch el proper dia 12 ha aixecat la polèmica. El PP ha criticat Elorza, una figura que no encaixa en els esquemes típics del socialisme basc. A l’alcaldia des del 1991 i de regidor des del 1979, aquest advocat de 45 anys ha aconseguit ser una veu amb pes específic dins de la complexa escena política d’Euskadi. Sempre al seu aire i atent a les diverses sensibilitats que l’envolten, s’arrisca a sortir de registre molt sovint.

Una setmana després de l’assassinat d’Ernest Lluch, Odón Elorza va estar a Catalunya donant una xerrada convidat per la Universitat Autònoma de Barcelona. No va ser fàcil. L’acte estava previst amb anterioritat a l’atemptat mortal contra l’exministre, amic personal de l’alcalde de Sant Sebastià. Elorza no va voler suprimir aquella sessió acadèmica, al contrari. No va amb la seva forma de ser amagar el cap, està acostumat a donar la cara sense por. El seu rostre es va fer popular el 1992, quan es va enfrontar directament al carrer a un grup que estava cremant autobusos. Els guardaespatlles que l’acompanyaven no van poder frenar-lo i es van fer famoses les imatges d’un home jove i encorbatat, calb i prim, que corria per frenar la destrucció salvatge de la propietat pública. Encara que els seus coneguts el defineixen com un home fred i que mai s’altera, aquell dia li va poder la passió de Sant Sebastià i se li va revoltar la fibra intersticial contra el vandalisme adornat de consignes.

I és que un dels motors de la vocació política de l’Elorza és fer de la seva ciutat aquest lloc especial al mapa. No és casualitat que el seu Donosti encapçali des de fa anys les llistes dels millors llocs de les Espanyes i d’Europa per qualitat de vida i serveis. Les intervencions de l’Ajuntament en el casc vell, en equipaments culturals, en rehabilitació arquitectònica han fet d’aquesta ciutat una metròpolis que ofereix molt dins unes dimensions humanes, estimables, gairebé renaixentistes. El segon motor que propulsa l’activitat del primer edil donostiarra és intentar convèncer a la gent del seu partit que qualsevol projecte socialista per a Euskadi no pot deixar de ser basquista. N’està molt segur d’això, malgrat que no bufen vents favorables a les seves tesis al PSE. Davant del socialisme clàssic basc, que mana a les sigles amb puny de Rodó Terreros, ell manté una bandera minoritària que li ha costat crítiques i quedar-se fora de la direcció del partit. Per al socialisme biscaí, de tall obrerista com correspon a la marge esquerra de Bilbao, Elorza representa un tipus excèntric, entestat a una recerca difícil: la d’una tradició esquerrana més oberta, que es pugui amalgamar amb uns mínims consistents de basquisme. La seva figura és la d’un saurí incansable que rastreja les aigües subterrànies d’una centralitat política que no criminalitzi al nacionalisme. Al país de la pluja, avui els extrems tensen la corda més que mai. Algú que vulgui afluixar resulta sospitós per a molts. Sobretot per als caps del seu partit, disposats a córrer el risc electoral de ser confosos amb els líders del PP abans de donar una mica d’aire al PNB. Elorza recorda que els seus es van asseure, no fa gaire, en el Govern basc al costat dels nacionalistes. De pactes, ell sap molt, ja que ha governat al consistori de Sant Sebastià amb les més variades combinacions des de juny de 1991. El diccionari ens indica que una altra accepció de saurí s’aplica a la persona molt perspicaç, que endevina el que altres pensen o senten. També aquí li val l’ofici. Això li ha servit per ser un hàbil i florentí navegant en un lloc poc donat a les subtileses i puntes fins.

De tot aquest bagatge sorgeix l’alcalde carismàtic com a líder social més enllà o més ençà de les sigles. Una cosa sempre difícil d’en tendir per als aparells partidaris. Molt segur de totes les seves decisions, va ser diana de greus crítiques quan no va assistir a la manifestació que la plataforma ¡Basta Ya! va convocar el 23 de setembre de 1999, precisament a Donosti. A causa dels atacs que van sorgir llavors cap a la seva persona des del PSE i el PSOE, Elorza va escriure una carta a Rodríguez Zapatero en la qual declarava estar dolgut perquè que el seu partit no hagués estat capaç d’emparar la seva opció i hagués tolerat, en canvi, el seu linxament públic. Malgrat allò, no vol distanciar-se del nou secretari general del PSOE. La seva excel·lent relació amb Pasqual Maragall el pot ajudar a evitar-ho, algú d’ascendent sobre el nou líder del socialisme espanyol. Elorza és amic de l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal. Tots dos governen ciutats envoltades d’un entorn majoritàriament nacionalista i ho fan sense complexos davant les properes metròpolis. Dins el socialisme, tots dos propugnen un màxim desenvolupament autonòmic i estan a les antípodes de les lectures hegemonitzadoras dels Rodríguez Ibarra, Chaves i Bono.

Amant de la bona taula, del disseny i de passejar per la muntanya, la seva veu diferent es fa escoltar. És el testimoni, incòmode, d’un país encara possible.

Categories: Articles, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.