Villalobos. Aquesta veïna de confiança

Les seves recomanacions culinàries a la mestressa de casa sobre els ossos de vedella pel brou li han costat la desautorització del Govern, així com les crítiques del sector ramader. Celia Villalobos, de 51 anys, té la capacitat de fer arribar el seu missatge a tothom, fins i tot quan resulta inoportú. La ministra de Sanitat és una singular personalitat en el PP que ha fet carrera com a diputada a les Corts, eurodiputada i, sobretot, alcaldessa de Màlaga. És dura i afirma que “jo no dec res a ningú”

Només arribar a la reunió, en una sala del Ministeri de Sanitat, es treu tranquil·lament les sabates de taló, que l’estan matant fa algunes hores: –Bueno, mi alma, vamos a ver lo que hay. Pero que no nos vayan a joder más con todo este lío.

Celia Villalobos fa servir el llenguatge del carrer en les seves cites oficials. Deixa anar renecs i pren sempre la iniciativa. La seva ètica és la del desvergonyiment i el seu perfil polític ha sorgit de combinar amb astúcia la rauxa personal i la lleialtat al gran cap. Per això juga a ser autèntica sense por de no sortir a la foto. Però aquesta vegada ha arribat massa lluny. Les seves bones cames, glossades per tot arreu, no han evitat una ficada de pota oficial d’aquestes que cap govern pot permetre. Aquesta vegada, asseguren al PP, Villalobos ha donat contra els límits mateixos del seu personatge.

La ministra de Sanitat, que va començar Dret però no va acabar els estudis perquè va anteposar el casar-se i ser mare, potser va llegir en el seu dia una mica de Max Weber que avui li ve a tomb: “La política es fa amb el cap i no amb altres parts del cos o de l’ànima. I, no obstant això, el lliurament a una causa només pot néixer i alimentar-se de la passió, si ha de ser una actitud autènticament humana i no un frívol joc intel·lectual. Només l’hàbit de la distància (en tots els sentits de la paraula) fa possible l’enèrgica doma de l’ànima que caracteritza el polític apassionat i el distingeix del simple diletant polític estèrilment agitat. “On és la distància en aquesta dona que exhibeix el seu passat antifranquista amb una inusual recurrència en el partit d’Aznar? És la seva distància professional precisament aquesta impostura populista que sembla tan natural i que li regala una tirada que pocs dels seus col·legues poden igualar? Podria passar perfectament per aquesta veïna simpàtica i de confiança que ens ven productes Tupperware o Stanhome en reunions animades on els homes mai hi tenen entrada. Les seves paraules sobre els ossos per al brou s’inscriuen dins de la ideologia propera i previsible de la dona que exerceix el lideratge des d’una lectura postmoderna i desinhibida de la “maruja” ibèrica clàssica. Ella ho va teoritzar en una entrevista amb Lluís Amiguet: -Les dones tenim menys tendència a la retòrica i major cap a les coses més pràctiques. Pràctic és fer un brou i, a més, la gent ho entén, tot i que des del Govern sigui poc recomanable.

Pràctic és haver estat companya de viatge del PCE i haver entrat a l’AP de Manuel Fraga de la mà de Jorge Vestrynge en els desèrtics primers 80, molt abans que els aznaristes que avui manen. Pràctic és ser amiga personal del líder i esposa d’un dels seus grans consellers, Pedro Arriola, artífex intel·lectual molt destacat del viatge al centre del PP. Pràctic, fins i tot, és no semblar-se en res a la típica senyora de dretes i ser la “pogre” oficial de la casa. Pràctic, en fi, va ser que Jesús Hermida la llancés el 1993 com a tertuliana eficaç de les que es fan entendre per la majoria.

Després de l’actitud de Villalobos espera una pregunta inquietant: ¿Tota esquerrana que recala finalment a la dreta esdevé necessàriament populista per poder sobreviure i fer-se perdonar? El vestit d’alcaldessa de Màlaga aquesta gestualitat directa li anava que ni pintada. Per això en 1999 va ser reelegida amb majoria absoluta i va consolidar el seu particular baronia andalusa, que és una cosa que es respecta sempre des de Madrid. Abans, quan numèricament podien, ni PSOE ni IU havien estat capaços de pactar per tancar-li el pas. La seva taca negra a l'alcaldia és el tancament del palau d'Esports, al setembre de 1999, poc després de la seva inauguració, per l'enfonsament del terreny.

Com a diputada al Congrés ja va tenir els seus moments de traca i llum. Deixant de banda les amonestacions que va rebre per part de la presidència de la Cambra pel seu lèxic tan expressiu, es va guanyar el reconeixement de les associacions de gais i lesbianes al desmarcar-se del seu grup i votar, el 27 de maig de 1997, a favor de l'admissió a tràmit de la proposició de llei sobre parelles de fet estables presentada per Coalició Canària. I abans, en una altra sessió, es va absentar del seu escó per no haver de votar negativament a l'ampliació dels supòsits de despenalització de l'avortament. Sortir de la disciplina en aquests assumptes ha fixat la seva estampa de rebel i li ha posat la diana de la dreta moral. Com quan va recolzar la campanya a favor de l'ús del preservatiu amb el lema "posa-te'l, posa-l'hi". Algun bisbe la va criticar llavors. Al ministeri, es va estrenar polèmicament amb l'abordatge de les llistes d'espera i paralitzant el projecte de les fundacions públiques sanitàries. La seva sort sembla unida a una sola gran aposta: obtenir més recursos per al seu departament. - Venga, Rato, cariño, dame algo!!

Categories: Articles, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.