Víctor Alba – El rebel feliz

Víctor Alba. La publicació del seu últim llibre, “Diccionari de les ximpleries”, i el reconeixement d’universitats i periodistes de les noves generacions situen com a protagonista de l’actualitat a un cronista de 85 anys que mai l’ha abandonat com a observador. Des dels seus començaments en els diaris de la Catalunya republicana, Alba ha tocat tots els gèneres i ha escrit desenes de llibres i milers d’articles amb un estil incisiu i lúcid que fa esclatar les obvietats. Insubmís davant els totalitarismes, la seva rebel·lia ha guanyat.

Podrien apostar un milió d’euros, i els guanyarien, al fet que aquest home sempre ha baixat les escales com li ha donat la real gana, clar que aquí hauria d’escriure “republicana gana”, per ser precisos. Víctor Alba, seudónim del ciutadà Pere Pagès Elies, és feliç, sigui dit amb perdó. Feliç aquí no vol dir ni ximple, ni ric, ni resignat, ni molt menys crèdul. La felicitat d’aquest vell periodista (no periodista vell!) És la del molt viure i molt comptar i, sobretot, la de l’íntima alegria de qui veu que els avatars de la història li acaben donant la raó i dissolen un bon grapat de mentides. També contribueix a la seva felicitat l’haver enterrat als seus majors enemics: Hitler, Stalin, Franco, la Pasionaria. No està gens malament.

El seu nom de signatura va ser prestat per l’efímer personatge literari d’una de les seves primeres novel·les, escrita i cremada a l’exili francès, en companyia d’Albert Camus, amb el qual va parlar i va beure mentre Europa cremava. L’arquetip d’home rebel contrari a tota opressió totalitària, que l’autor d’Algèria sintetitza en el seu cèlebre assaig d’igual títol, està encarnat en Víctor Alba. Sense excessos èpics ni altisonancias, sense donar-se importància, tot i haver creuat el segle XX com qui travessa àgil enmig d’un incendi. Per això Alba no s’ha jubilat de res i no ho farà mai. S’ho passa massa bé amb la vida, amb la batalla, amb qualsevol detall. I segueix escrivint cada dia en el seu ordinador articles, traduccions, pàgines d’un o altre llibre. Sembla no estar cansat i això que, si mira cap enrere, ja ho ha fet i vist tot. Un exemple: sent adolescent i en pantalons curts, va aconseguir una entrevista amb el llavors president Macià. Què li pot semblar Aznar a un tipus que ve de tan lluny?

Ficat des dels setze anys en aquest ofici abrasiu del periodisme, la seva trajectòria arrenca en els anys de la II República, es veu dividida per la Guerra Civil, prossegueix a l’exili francès i mexicà, fa una finta als Estats Units de la contestació hippie i la guerra de Vietnam, fins a retornar a casa, primer temporalment i, finalment, des de fa ja bastants anys, amb residència fixa davant el mar de Sitges, amb la seva dona Loute.

Militant (sempre afegeix que “molt dolent”) del POUM, amic d’Andreu Nin i de Joaquín Maurin, va batallar, com George Orwell, per aquesta esquerra diferent que no va poder ser, feta callar pels totalitarismes feixista i estalinista, la guerra, la inexperiència i el deshora. Avui es riu quan parlen a la tele de “tercera via” o de “socialisme llibertari”. De fet, està en disposició libèrrima de riure seriosament i raonadament de qualsevol cosa, amb una mirada extraviada que anuncia un tarannà suaument insolent, fugisser, impredictible. Fa anys, quan va començar a tornar del seu exili ianqui, alguns li difamaron fent circular que treballava com a espia per la CIA. Novament va ser sospitós per als del règim i per als seus contraris. Novament l’estupidesa, la misèria i el sectarisme com en els anys trenta. Alba se segueix rient d’allò, sense acritud, amb la distància que donen els anys i la victòria discreta, tardana.

Les seves memòries, “Sísif i el seu temps”, són d’obligada lectura i exemple brillant del seu sistema d’argumentació crítica, aixecada a partir del cabreig. És una forma lúcida, intensa i original de viure i anotar la vida. Alba em recorda que, abans d’acabar, poseu que la primera obligació de qualsevol és no avorrir-se. Ell, és clar, mai ho ha fet. Queda dit, mestre.

Categories: Articles, Retrats
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.