L’Espanya que hauria pogut ser

Resulta fascinant, observada des d’avui, la figura de don Víctor. L’historiador Josep M. Fradera, un dels que més s’han ocupat de comprendre el paper real d’aquest polític i lletraferit del segle XIX, fa una afirmació que ens cal tenir ben present: «Balaguer era l’únic escriptor de la primera Renaixença de pes específic contrastat que era alhora un liberal decidit.» A més, i com Fradera mateix i d’altres autors han notat, Víctor Balaguer, tot i haver actuat com un defensor clar dels interessos catalans a la capital espanyola, va ser menystingut i agrament criticat per les noves generacions al voltant del Centre Català i els impulsors del Memorial de Greuges, que van representar el primer intent de muscular políticament el catalanisme, extrem que va fracassar i que no arribarà —com sabem— fins al tombant de segle, justament en coincidència amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. Ironies de la història: Valentí Almirall, que tant va bescantar la figura de Balaguer, es va veure superat molt ràpidament per dos corrents que sorgiren en paral·lel: els primers modernistes i el grup que liderava un jove Prat de la Riba, artífex del primer projecte nacionalista català que —arrancant de les Bases de Manresa— cerca, construeix i assoleix una nova hegemonia social capaç de trencar les regles de joc de la Restauració.

Però Balaguer torna avui, malgrat que els aires polítics que respirem a Catalunya i a Espanya no li són gaire propicis. L’abast enorme de la seva actuació i la seva obra en diversos camps s’imposa. Home fronterer pel que fa a vocacions (literat, periodista, historiador i polític) i pel que fa a ideologia (liberal, monàrquic constitucional, catalanista, protofederalista, colonialista, maçó, ben relacionat amb els catòlics, revolucionari i pactista), no estableix una separació entre cultura i política, perquè no pot entendre la primera sense la segona, i viceversa. El jove romàntic que veia en la cultura una força imparable de recuperació d’un passat mític i de construcció d’un futur ple de llums perdura en l’estadista madur. La construcció i la cessió del Museu Balaguer a Vilanova i la Geltrú responen a aquest ideal de totalitat. El projecte cultural assenyala un horitzó polític, mentre que la política ha de fer possible un desvetllament general de la població, que ha de formar-se per progressar. La modernitat d’aquest punt de partida és evident.

Un dels atractius del museu: la col·lecció egípcia portada per Eduard Toda el 1886

El pròcer va morir a Madrid el gener de 1901. Poc li va faltar per a poder contemplar els primers èxits de la Lliga. Com bé ha documentat Joan Palomas en els seus estudis sobre la carrera política de Balaguer, ell «atorga a la província, a la regió, una forta personalitat, resultant del seu passat com a estat sobirà, alhora que reclama la descentralització administrativa i planteja un iberisme com a ideal final». Tot i els seus èxits com a home de govern, podem dir que tot allò que políticament representa i propugna Balaguer acaba fracassant. I és justament aquest fracàs el que fa d’Espanya, fins a la mort del general Franco, un Estat endarrerit, aïllat, castigat per la violència i les dictadures, incapaç de fer la veritable revolució liberal quan la porten a terme els països veïns. El tantes vegades ministre és una rara avis en un context en què la majoria de la classe política adopta posicions excloents, defensives, miops i escassament ambicioses. Alguns el veuen massa liberal, d’altres el veuen massa català, no falten els que el veuen massa espanyolista i molts no li perdonen que sigui un lletraferit que es dedica als afers públics i un polític que no renuncia a les arts i les lletres. La seva singularitat no té continuadors.

Fem-nos una pregunta certament ucrònica: Amb uns quants polítics més com Balaguer hauríem agafat a temps el tren de la història? Fem-nos un altra pregunta, digna d’un relat d’història-ficció: Se sentiria còmode el senador vitalici en l’Espanya d’avui? Ell, que sempre va treballar per allò que abans en deien «l’encaix» de Catalunya, segurament tindria molt a dir en un moment en què tot fa pensar que el centralisme secular vol posar fi a l’empat que Gaziel va descriure com la llarga partida entre una nació que no acaba d’assolir la majoria d’edat i un Estat que no acaba de prendre cos com un tot homogeni. Hi havia en Balaguer un optimisme romàntic que li permetia imaginar una forma de ser espanyol en què la catalanitat no fos considerada un fet anòmal i sospitós: la possibilitat de fer conviure el sentiment de pertinença a la terra i la voluntat de compartir un projecte polític que s’afirmaria en positiu, no pas en contra de les diferències internes, sinó adoptant-les com a riquesa. Ell va creure que era factible corregir una història desgraciada. En un dels seus discursos de 1869 advertim aquesta il·lusió: «Desgraciadamente, desde la época de Felipe V, desde que la rama de los Borbones se hubo sentado, sin ley y sin derecho, en el solio de España, la noble, la leal Cataluña, salvo raros y honrosísimos periodos, era mirada como una especie de colonia de España, donde era lícito y justo atropellar las más santas leyes, conculcar los derechos más sagrados. Gobiernos inicuos y arbitrarios, que afortunadamente el hálito de la revolucion ha arrastrado como aristas que lleva el viento: Gobiernos inicuos y conculcadores habían hecho creer al mundo que sólo de esa manera podía haber paz y tranquilidad en Cataluña.» A la llum de la nostra actualitat, aquestes paraules adquireixen un relleu especial. Quan escric aquestes línies, encara estem pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, però ja sabem que la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) ha estat reformada de tal manera que, en cas de conflicte, passarà per sobre de tota norma estatutària. I sabem que els poders de l’Estat continuen promovent una cultura política que ha fet de les demandes catalanes una nosa i també una munició electoral entre els grans partits espanyols.

Balaguer és l’Espanya que hauria pogut ser. Una Espanya que hauria fet el pes a Joan Maragall, a Gaziel, a Salvador Espriu. Un Estat obert, modern, moderat, convivencial, respectuós amb les nacions i les cultures històriques que l’integren. Els seus viatges a l’estranger, l’atenta observació dels moviments europeus més progressistes, van fer de Balaguer un polític que va avançar-se al seu temps en molts aspectes. Per exemple, van destacar els seus criteris eficients sobre administració pública, la seva preocupació sobre la situació dels mestres, i el seu constant suport a la creació d’infraestructures estratègiques.

No hi ha avui, a Espanya, allò que podríem anomenar el partit de Balaguer. I, a Catalunya, els seus esforços de concòrdia sembla que arriben massa tard. Quines lliçons, doncs, podem extreure d’un personatge tan proteic i polièdric? En proposo tres. Primera: no hi ha projecte polític sense projecte cultural, i no es poden bastir muralles entre una esfera i l’altra. Segona: més de cent cinquanta anys de política regionalista/catalanista a Madrid han fet progressar l’Espanya material però no han canviat la mentalitat profunda dels poders centrals respecte a Catalunya. Tercera: el catalanisme actual hauria d’assumir i reivindicar Balaguer amb més claredat com una de les fonts principals d’aquest moviment, i hauria d’actualitzar-ne l’esperit liberal que complementa d’altres tradicions, com la catòlica i la republicana; aquest darrer punt em sembla essencial per a tenir una visió al més ampla possible d’allò que hem volgut ser i d’allò que, avui dia, voldríem acabar sent.

Què diria Balaguer als nostres diputats a Madrid? Mentre passejo per les sales del museu que va donar a Vilanova i la Geltrú, em sembla veure-hi l’ombra del literat i polític esguardant a l’altra banda dels miralls les nostres batalles. Vol venir a ajudar-nos, don Víctor?

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.