Ministres del PSC o ministres de Catalunya

S’equivoquen CiU i ERC quan es dediquen a comptar quants ministres del PSC queden o deixen de quedar dins del govern de Zapatero després de la recent remodelació. S’equivoquen perquè aquesta qüestió no preocupa gens ni mica els companys federalistes. Se’n va Corbacho, cap altre dirigent català ocupa cadira ministerial i Iceta assegura (i jo me’l crec) que els socialistes d’aquí ja se senten molt ben representats per la ministra Chacón, única indígena del gabinet. Chacón, que no parla mai de Catalunya (no fos cas que algú pensés que parla de Kosovo!) és l’exemple perfecte del català que, arribat a la panxa del poder espanyol, s’oblida completament de la seva denominació d’origen. I fa bé, la noia. Altrament, no faria carrera a Madrid i ella – com tothom sap i és profecia – aspira a les més grans proeses.

Això de comptar ministres de la tribu és antic, és com de l’època del general Prim. És un tic provincià que cal esborrar. Ni Mas ni Puigcercós haurien de perdre el temps amb aquestes collonades. A veure si tenim memòria: mai, des de la recuperació democràtica, un català posat a fer de ministre ha exercit com a català, ja no diguem com a catalanista. Mai. Ningú. Ni amb Suárez, ni amb González, ni amb Aznar. Narcís Serra, que és el català que ha pujat més amunt des de 1975 ençà, va tenir una cura especial en evitar cap “desviació regional”, no fos cas. I Josep Piqué, figura brillant que fou del PP més aigualit, tampoc va permetre’s ni la més petita vel•leïtat barretinesca. El motllo històric és aquest, no cal donar-hi més voltes. Si tu ets andalús, valencià, gallec o de Múrcia, queda bé i està ben vist que promoguis obres i inversions en benefici de la teva gent, des del ministeri de torn. S’espera que ho facis. I sempre toca, si no és un xiulet, és una pilota. Ara, si tens la desgràcia de ser català, ja saps que t’ho has de fer perdonar tot i no pots jugar al mateix joc que juga la resta de ministres. Si ets català, has d’actuar com el perfecte espanyol neutral, vigilant l’accent tothora i repartint favors arreu, menys a Catalunya.

Els que porten les regnes del PSC ja ho saben, tot això. Els ministres catalans no fan mai de ministres de Catalunya. Tant li fa que n’hi hagi un o que n’hi hagi deu. Fer de ministre de Catalunya generaria moltes tensions i, tard o d’hora, seria letal per al pobre ingenu que ho provés i per al cap de govern que ho tolerés. Per aquesta inexorable llei no escrita, tampoc no tindria cap sentit que un polític de CiU o d’ERC fos ministre en un govern central de qualsevol color. Qui cregui que això pot canviar és que no coneix Madrid ni la màquina de l’administració central de l’Estat.

El PSC té avui la mateixa força que ahir dins del govern Zapatero. Idèntica. Zero sobre zero. Montilla, que va fer de ministre abans que de president de la Generalitat, podria explicar-nos-ho amb detall.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.