L’esperit rebel

Jordi Barbeta escrivia dissabte en aquestes pàgines que una actuació de la policia contra els indignats en plena campanya fotria a la bassa tots els esforços de Rubalcaba per contemporitzar amb l’esperit suposadament rebel del moviment del 15-M. Atès que tot fa pensar que les mobilitzacions dels indignats trufaran els quinze dies en què els polítics demanen el vot, els socialistes ho passaran malament, perquè han de mantenir l’ordre públic i, a la vegada, fer la gara-gara als que afirmen que aquesta democràcia ha de ser substituïda per una de “real”. Això no és una tasca fàcil i demana molta imaginació, la qual, de moment, brilla per la seva absència. L’única resposta del PSOE (i del PSC aquí) és recórrer a la por al PP. Blanco va tenir un gran moment quan va advertir als indignats que, a partir del 20-N, podrien “sentir-se desesperats”. Alta política, vet-ho aquí.

Em té molt intrigat tot el que fa Rubalcaba per intentar caure simpàtic als indignats. Servirà d’alguna cosa tanta demagògia? Permetin que ho dubti. Té alguna cosa a veure la rebel·lia del 15-M amb qui ha estat vicepresident de Zapatero fins fa dos dies i ministre de González fa uns anys? Permetin, altre cop, que ho dubti. Tinguem memòria, fins i tot històrica. Si hi ha un polític socialista actual que encarna les virtuts i els defectes, les grandeses i les misèries de l’establishment és don Alfredo. El candidat del PSOE representa com pocs el sentit d’Estat (fins i tot quan aquest és més dubtós), encarna a la perfecció el càlcul pragmàtic a curt termini, i és una figura prototípica de la governabilitat postideològica que va donar tants èxits a una socialdemocràcia avui desorientada i enfonsada. A qui volen aixecar la camisa des del madrileny carrer Ferraz?

M’he llegit amb un gran interès el nou manifest dels indignats i em costa veurehi res que Rubalcaba hagi pensat mai. Costa creure que qui ha estat ministre de l’Interior aboni el següent, del bracet de sants tan miraculosos com Chomsky, Galeano i Klein: “Les institucions internacionals no democràtiques són el nostre Mubarak global, el nostre Assad mundial, el nostre Gaddafi internacional. Aquestes inclouen: l’FMI, l’OMC, el comerç internacional, els bancs multinacionals, el G8/G20 i el Consell de Seguretat de l’ONU”. He de dir que tampoc sembla un missatge que pugui adoptar fàcilment la senyora Chacón ni, per exemple, José Zaragoza, director de campanya del PSC. En aquest jardí, ja hi llauren ICV i IU, que s’esforcen tot el que poden per convertir les protestes en paperetes, mitjançant allò d’anar a missa i repicar.

Però mai se sap i de més verdes en maduren. No hem de menystenir l’habilitat de Rubalcaba per al transformisme, els jocs florals i l’alta comèdia. Al capdavall, els joves indignats no recorden pas les proeses del càntabre al servei de González. Qui ens havia de dir que Fouché acabaria emulant Fregoli en aquesta Espanya de les meravelles?

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.