ETA i els catalans

A mesura que ens anem fent a la bona notícia que és l’adéu a les armes d’ETA anem repassant allò que aquest terrorisme ha significat per a tots nosaltres. Des d’un punt de vista personal, penso en alguns amics meus que, durant algun temps, van viure amenaçats pels etarres, sovint enmig d’una notable indiferència. Des d’un punt de vista general, no em trec del cap una de les dades més paradoxals d’aquest fenomen, que ens afecta directament als que vivim en aquest país: el territori fora del País Basc i Navarra on ETA va trobar més col·laboradors i còmplices va ser Catalunya, que a la vegada és la nació on els terroristes van portar a terme els atemptats més massius i greus de la seva història, com el dels magatzems Hipercor, el de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic o l’assassinat d’Ernest Lluch. Són fets que no hem d’amagar. Paga la pena deturar-se en aquesta dura realitat per, després, poder mirar el futur amb una certa esperança.

Com és sabut, ETA va gaudir de moltes simpaties durant el franquisme arreu d’Espanya, per raons òbvies. Un cop encetada l’etapa democràtica, aquesta actitud va canviar i va quedar en evidència que el fanatisme amb pistoles era el principal problema dels bascos. Això no obstant, alguns sectors minoritaris però actius de la societat catalana van mantenir una actitud de suport o de contemporització amb l’organització armada, sovint des d’una estúpida admiració per l’ús de la violència. D’altres, més obtusos, fins i tot van intentar imitar els mètodes d’ETA, uns experiments que van ser refusats per la majoria de catalans, però que van produir dolor i malsons, com és el cas de la desapareguda banda Terra Lliure. Tinc en la memòria discussions agres amb persones suposadament intel·ligents que, fins fa quatre dies, jugaven a comprendre i justificar les accions dels etarres. Els més notables portaveus locals d’aquest corrent de suport a ETA no han reconegut mai el seu error, la qual cosa m’indigna i m’entristeix.

Per què recordo aquestes coses? Perquè, ara que la pau permet fer política de debò, no hi hagi una inflació infantil de basquitis, tradicional malaltia catalana que consisteix a confondre el que passa allí amb el que passa aquí. En certs ambients del catalanisme, la fascinació ingènua per l’escenari basc només crea confusió i ens distreu de la nostra feina. Tinc el màxim respecte per allò que triïn els bascos, però els catalans hem de fer la nostra via. He escrit contra la guerra bruta del GAL, la llei de partits i el tancament del diari Egunkaria, i sostinc que el dret de les nacions a decidir democràticament el seu futur no pot ser bloquejat en ple segle XXI. Però cal posar cada cosa al seu lloc i advertir també que la nova dinàmica basca, a causa de rebots incontrolables a Madrid, pot influir negativament en les aspiracions de Catalunya. No s’hi val a badar.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.