El bingo de joguina

La foto que aquest diari va publicar ahir a la pàgina 22 ho mostrava perfectament: les persones que formaran part del tribunal popular que jutjarà pel cas Gürtel l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, es van triar en un sorteig realitzat amb un bingo de joguina. Tal com sona: un bingo d’aquests que es regalen a les criatures, suposo per tal que les noves generacions es vagin aficionant a la cultura de l’esforç i les belles arts, i és que mai va malament aprofitar les estones de lleure per transmetre bons hàbits de cara a la vida adulta. Calia que fos un bingo de joguina l’artefacte que havia de fer servir el senyor secretari de la sala civil i penal corresponent? És prou sabut que les empreses valencianes del ram mereixen tot el suport que calgui, perquè representen molts llocs de treball i perquè fabriquen joguines d’una qualitat que és ben lluny dels productes xinesos, però els funcionaris de la Ciutat de la Justícia de València s’han deixat portar per les bones intencions i han fet un flac favor a la credibilitat del sistema judicial.

La judicatura no és pas la institució que gaudeix avui de més prestigi a les Espanyes, ara no entrem si amb raó o sense. La lentitud i la manca de recursos de la justícia, més l’acusat partidisme i corporativisme de les cúpules dels seus organismes dirigents, projecten una imatge poc agradosa d’aquest món. Per acabar d’adobar-ho, al costat de jutges i fiscals que treballen amb seriositat, també hi ha algunes figures extravagants, gairebé autoparòdiques, que semblen sortides de les més fines estampes costumistes del segle XIX o de les pel·lícules més corrosives de Berlanga. Un panorama d’aquest tipus no deixa marge per a cap error, ni en el més mínim detall. Perquè els detalls, com sap qualsevol observador aplicat, acaben convertint-se sovint en metàfores involuntàries. La metàfora del bingo de joguina relacionada amb el jurat popular que ha de valorar el paper de Camps en el cas Gürtel no fa altra cosa que reforçar una idea molt estesa: tot és com de broma. Una cosa és fer justícia i una altra és jugar a fer-ne.

Hi ha qui creu que els detalls són accessoris i, llavors, no té cap problema a fer el sorteig d’un jurat popular amb el joguet que els Reis van deixar al balcó de casa. També hi ha pares de la pàtria que confessen –se suposa que sense ingerir abans substàncies químiques– que Espanya hauria anat millor si els catalans haguéssim ocupat el lloc dels amics portuguesos el 1640, una hipòtesi que mai es tard perquè (amb bona voluntat) esdevingui una feliç realitat, només cal posar-s’hi. D’altres, en canvi, som de l’opinió que certes anècdotes reflecteixen clarament la categoria d’un determinat fenomen. En fi, si jo fos Francisco Camps, veure el bingo de joguina en mans d’un senyor amb toga m’hauria relaxat molt, més que ingerir de cop deu capses de vàlium.

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.