Bwana, terra entranyable

Atès que no m’agrada ser victimista ni tenir la pell molt fina, no puc més que celebrar la recent i molt sincera aportació del senyor Gregorio Peces-barba al debat sobre les relacions Catalunya-espanya. No és habitual que els pròcers de la transició ens ofereixin l’espectacle del seu pensament sense eufemismes ni subterfugis. S’agraeix la claredat intel·lectual d’aquest pare de la Constitució, un progressista de dalt a baix, un estudiós dels drets humans i un eminent socialista, president que fou del Congrés dels Diputats. Les seves paraules han generat tota mena de reaccions (inclosa alguna adhesió entusiasta) i han acabat amb una disculpa del protagonista mitjançant carta a aquest diari, en la qual descriu Catalunya com una “terra entranyable i amiga”. Si hagués citat Joan Maragall i Salvador Espriu, la lletra li hauria sortit més rodona.

Jordi Graupera l’encertava de ple el dissabte passat quan identificava el discurs de Peces-barba com una reflexió sobre la propietat. Els catalans (i els portuguesos hipotèticament) som la cosa posseïda mentre l’espanya castellana és el posseïdor únic i indiscutible. Recordin que l’il·lustre jurista deia “si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans”. Com qui tria pomes i peres, ni més ni menys. D’aquest sentiment espanyol de propietat se’n deriva –Graupera també ho feia notar– la possibilitat de bombardejar o no Barcelona, perquè ja se sap que amb allò que és teu en fas el que vols i quan vols. Alguns ja sabíem, de fa anys, que una part important de les elits de Madrid tenen aquesta sofisticada cultura política sobre el fet nacional i territorial; les declaracions, tan divertides, de Peces-barba ho han mostrat amb una gràcia difícilment superable. Hauríem d’anar fins la frustrada opa de Gas Natural sobre Endesa (“abans alemanys que catalans”) per trobar un moment tan brillant. Prenguin nota de la faula: els esclaus obeeixen i callen, no poden decidir el seu destí ni, per descomptat, disputar el poder i la riquesa a l’amo. Garrot i pastanaga, res més.

Ara, que la crisi econòmica posa en qüestió el concepte clàssic de sobirania dels Estats membres de la Unió Europea, resulta de gran utilitat que tot un pensador del Dret mantingui que la relació d’una part de la ciutadania d’espanya amb el poder central és la mateixa que la de l’esclau amb el seu senyor, un objecte del qual es treu una rendibilitat com més alta millor. El gran negoci s’acabaria el dia en què l’esclau decidís fer el seu camí. Les xifres del dèficit fiscal català (16.434 milions d’euros) són eloqüents. Cada català va pagar en impostos al Govern central, l’any 2009, un total de 2.256 euros.

Des d’aquesta entranyable terra saludem al bwana Peces-barba i l’animem a continuar amb aquesta pedagogia que, sense dubte, obrirà els ulls a molts esclaus que encara no saben que ho són.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.