ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El bot salvavides
4520
post-template-default,single,single-post,postid-4520,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 nov 2011 El bot salvavides

Catalunya necessita tenir un partit de centre-esquerra sòlid que articuli una part important de la representació democràtica. Aquest paper, des de l’any 1977, l’ha fet el PSC. Els socialistes catalans, però, també han volgut ser una altra cosa, no menys important: la ròtula orgànica entre el poder central espanyol i el poder autonòmic de Catalunya. En aquesta segona missió han fracassat, tot i haver disposat de ministres i d’un vicepresident com Serra; el votant gairebé sempre ha preferit que els interessos catalans siguin defensats a Madrid per una formació amb el centre de decisió final a Barcelona com és CIU, federació especialitzada en “el que és nostre”. Amb tot, el pes municipal del PSC i la seva aliança amb el PSOE han estat, fins fa poc, l’origen de l’alta concentració de poder acumulat pels socialistes indígenes.

Aquest món sembla acabar-se. Després del miratge que va representar assolir la presidència de la Generalitat mitjançant un pacte amb ERC i ICV, el fort retrocés en les últimes municipals i l’ensulsiada del 20-N col·loquen el socialisme català en una cruïlla mai vista des de la transició. Dels tres reptes grans que ha d’abordar el PSC (redefinició de projecte, reconnexió amb un país que canvia i renovació de personal dirigent) el que estem veient té a veure només amb les cares. La gestió de la travessia del desert s’està fent sense dissimular que, per a molts membres de l’actual cúpula, tot es redueix a una qüestió de supervivència personal. Ho il·lustra de manera descarnada el fet que en els primers llocs de les llistes de les recents generals s’hi hagin refugiat els principals càrrecs orgànics, com qui puja dalt del bot salvavides quan el vaixell naufraga. També contribueix a fer aquesta sensació la tossuda voluntat de l’expresident Montilla d’anar al Senat, un moviment que ha generat nombrosa oposició interna de diputats i exconsellers.

Iceta ha mogut peça i s’ha trencat l’aliança entre ell, Montilla i Zaragoza, nucli dur de l’aparell des de l’any 1994. Mentrestant, l’alcalde Navarro encarna el retoc cosmètic beneït pels que han portat les sigles al desastre, l’alcalde Ros es postula sense conèixer la màquina i Elena propugna un futur apadrinat, paradoxalment, per una figura tan caduca com Obiols. I els de la generació Blackberry no se senten prou forts per plantar cara i els catalanistes més notoris de la casa s’ho miren tot de lluny. Per acabar-ho d’amanir, Carme Chacón, com si no sabés el seu trist resultat a les urnes, vol liderar el PSOE, la qual cosa l’obligarà a instrumentalitzar el PSC per fer el seu combat particular. Per a les bases, aquest panorama és ben desfibrador.

I si ara fos l’hora, com volia Pasqual Maragall, de construir un Partit Demòcrata català que, sense subordinar-se mai més a les ordres del carrer Ferraz, decidís aixecar la bandera del que és nostre des del centre-esquerra com ho fa CIU des del centre-dreta? Em temo que hi ha massa gent al bot salvavides

Etiquetes: