Rajoy passa de Catalunya

Va dir que el seu estil serà el diàleg. Va afegir que el seu imperatiu serà dir sempre la veritat. Paraules solemnes, motllures de guix pintades de daurat. Com si fos un tecnòcrata suposadament asèptic en comptes d’un governant sorgit de les urnes, en el seu discurs d’investidura, Mariano Rajoy va oferir ahir un conjunt de receptes polítiques sense voler parlar de política. Una intenció amb què va col·laborar el socialista Rubalcaba, en una intervenció eixarreïda que semblava destinada a evitar, per damunt de tot, que el PSOE prengués més mal del compte. I a explorar pactes d’estat, d’aquells que sempre fan goig.

I les coses de Catalunya? Val més que seieu, no fos cas que drets us canséssiu d’esperar. El nou president del Govern de les Espanyes va dedicar només “breus comentaris” a les demandes catalanes, expressades per Duran Lleida amb una reiteració tan minuciosa com escassament atesa pel dirigent popular. Cap compromís concret, més enllà d’admetre que escoltarà. Com diria la iaia, el gallec ens farà passar amb cançons. Quan se li va esmentar el pacte fiscal, Rajoy va sortir amb la necessitat de crear llocs de treball i quan se li van recordar els 759 milions d’euros procedents de la disposició addicional tercera de l’estatut va replicar que ell es limitaria a complir la llei, com faria –va puntualitzar– amb totes les autonomies. Sobre l’estatut, no hi ha canvis: el líder del PP pensa avui el que pensava quan va portar al Tribunal Constitucional el text que va ser votat pel poble català. Tot amanit amb la bandera de l’igualtat entre espanyols, l’anunci d’unificar polítiques educatives i la voluntat de reformes de fons que evitin duplicitats d’administracions públiques. L’ombra de la recentralització va projectar-se ahir com la cosa més natural del món.

CIU va ser la força més votada a Catalunya les darreres generals perquè molts electors van entendre que la federació és l’opció més útil per defensar els interessos d’una societat que paga a l’estat més del que rep. Duran Lleida ho sap i també serva a la memòria les conseqüències nefastes que va originar el vot favorable dels nacionalistes a un Aznar que, l’any 2000, tenia majoria absoluta. A la vista del desmenjament de Rajoy, l’abstenció de CIU fóra un regal incomprensible, fins i tot tenint en compte que Artur Mas necessita que els populars li votin certs projectes al Parlament d’aquí, començant pels pressupostos. Rajoy ha buscat el vot en contra de CIU, ell sabrà per quins set sous.

L’any vinent, l’executiu espanyol vol celebrar com cal el bicentenari de la Constitució del 1812. Potser és que l’esperit de la Pepa, poc tendent a la pluralitat nacional, s’ha fet fort a la barba del futur president.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.