Havel no ha estat un miratge

De la caiguda del Mur en van sortir moltes il·lusions, no poques energies i també alguns desenganys. La fi de les dictadures comunistes del centre i est del Vell Continent va ser un moment feliç –potser no ben aprofitat del tot– de retrobament dels europeus amb nosaltres mateixos. Des de l’altra banda de l’antic teló d’acer, van començar a arribar-nos moviments, figures i paraules que, si les haguéssim escoltat amb més atenció, podrien haver vigoritzat les democràcies occidentals, les velles com la francesa o la britànica, i les noves com la nostra. D’entre tots els noms que van fer-se presents en aquell moment, Václav Havel era el més atractiu perquè reunia la imaginació de l’artista, la profunditat del pensador, la convicció de l’activista i el realisme del polític. El seu recent traspàs coincideix –i sembla una ironia d’una de les seves obres teatrals– amb una manca clamorosa de lideratges morals entre els governants europeus i amb una tendència inquietant i descoratjadora a fer confiança cega a tecnòcrates que no ha votat ningú.

L’escriptor txec que va esdevenir líder de la revolució de vellut i primer president de la nova Txecoslovàquia democràtica tenia l’autoritat del dissident que havia estat empresonat i censurat. La seva actitud era la d’un governant molt pròxim a la gent, algú que sabia somriure des del poder sense aquell posat forçat que exigeixen les rutines electorals. Jordi Pujol, amb aquella lucidesa que sempre ha tingut per analitzar la política mundial, va dir el següent de Havel, amb qui es va trobar a Praga i a Barcelona de manera oficial algunes vegades: “Haurem d’esperar temps per acabar d’entendre’l, com la majoria de polítics de l’est, acabats d’estrenar com a polítics en llibertat”.

Ha passat molt de temps des de primers dels anys noranta, quan el llavors president de Catalunya feia aquestes consideracions. Avui ja podem entendre millor les raons per les quals Havel va ser l’home en qui txecs i eslovacs van confiar per “sortir del comunisme per tornar a la història”, segons afortunada expressió d’andré Glucksmann. Les seves idees i les seves actituds eren les d’un humanista que volia posar el poder al servei de les persones, un lliurepensador que no va permetre’s el sentiment de rancúnia o el de revenja perquè sabia que la llibertat de debò necessita tolerància, generositat i grandesa de mires.

Cinc anys abans de saludar des d’un balcó la ciutadania que havia perdut la por i es manifestava a la plaça de Sant Venceslau de Praga el novembre de 1989, Havel va resumir així el seu programa per al futur: “Sóc partidari d’una política antipolítica. És a dir, d’una política que no equivalgui a una tecnologia del poder i la manipulació amb ell com una forma de direcció cibernètica dels homes o com un art de finalitats concretes, pràctiques o intrigues, sinó de la política com una de les formes de buscar i de conquerir el sentit de la vida; com protegir-lo i com servir-lo; una política com a moralitat practicada; com un servei a la veritat; com a preocupació pel proïsme, preocupacions autènticament humanes, que es regeixen per mesures humanes”. A la llum dels reptes de l’europa actual, els mots de l’autor de Largo desolato són d’una vigència extraordinària. Superat el totalitarisme, la tasca és millorar, modernitzar i aprofundir la democràcia per tal que continuí sent un sistema al servei de la dignitat plena de cada individu.

Vull pensar que Havel no ha estat un miratge, que no ha estat una flor que no fa estiu en el marc d’una història recent massa repleta de cínics, fanàtics, incompetents, oportunistes i venedors de fum. Necessito pensar que les lliçons del governant Havel han fecundat, ni que només fos per casualitat, les intencions i els estils d’alguns d’aquells que ara i aquí aspiren a conduir els ciutadans cap a nous horitzons de llibertat, benestar i justícia quan això resulta més complicat i més arriscat. Aquest gran home de paraula i d’acció va fer sempre el que li dictava la consciència, fins i tot quan sabia que seria impopular o poc comprés per certs sectors. Per exemple, la seva enraonada defensa de l’ingrés del seu país a L’OTAN és una de les més lúcides i originals reflexions sobre els valors occidentals, sense silenciar les crítiques a les disfuncions i excessos del capitalisme salvatge, que també va combatre amb coratge.

Havel és un gran referent del nostre temps, com ho són Mandela o la lluitadora birmana Aung San Suu Kyi. Ell va aconseguir –llavors alguns érem joves que descobríem el vendaval de la història– engrescar-nos amb una nova idea de política, de democràcia i d’europa. I no només amb les idees, trencadores. També amb l’actitud que les acompanyava, una actitud que venia de la resistència basada en el convenciment ètic però que no es perdia en els jardins de la moralina. Avui, quan hi ha tants falsos profetes que enreden una part del jovent amb utopies que no són res més que vells malsons reciclats, cal reivindicar el llegat de Havel. No, aquest home no ha estat un miratge, ha estat un exemple. Quan l’exemplaritat de debò va molt buscada, necessitem redescobrir els herois de la nostra època per inspirar-nos i per superar el pessimisme que ens aclapara.

Guardo com un tresor un llibre de Václav Havel signat de pròpia mà quan feia poc que havia arribat a la presidència; a sota del nom hi va dibuixar un petit cor, com un adolescent. Quants en necessitem, com ell?

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.