11 gen 2012 Darrere del decorat
La seva confessió no em sembla anecdòtica, per això la recullo en aquest paper. Qui la fa prové del sector privat i s’ha incorporat recentment a l’administració catalana com alt càrrec de confiança amb un acusat perfil tècnic, en un departament més de gestió que d’impacte polític, molt relacionat amb les preocupacions concretes de la gent. Catalanista sense carnet de partit, després d’uns mesos en el càrrec oficial, arriba a aquesta conclusió: “No tenim tantes competències com sembla, m’entrevisto amb moltes persones que em demanen això o allò i sovint he de dir que tal assumpte depèn de Madrid i que no hi podem fer res; la situació és exasperant, topem amb centenars de limitacions, conegudes o inadvertides, i cal sumar a tot plegat les dificultats financeres, que encara ens lliguen més de peus i mans”. El meu interlocutor no vol ser acusat d’ingenu o desinformat i ràpidament afegeix el següent aclariment: “Home, jo ja sabia que la nostra autonomia és el que és, però un cop ets a dins de la maquinària tot resulta encara més precari”.
El seu rostre transmet impotència i ràbia, i una decepció que no és fatalista però que respon, lògicament, a la pila d’excuses que aquest home del Govern de la Generalitat ha de donar cada dia a dotzenes de ciutadans que es preocupen pels seus legítims interessos.
Fins aquí tenim un retrat d’interiors d’un despatx governamental català a dia d’avui. Si grato una mica més, el meu conegut passa de la descripció crua a un assaig de diagnòstic que també em sembla digne de ser resumit aquí: “Jo sóc d’aquells que es van creure allò que deia Jordi Pujol, sobretot quan anava pel món; deia que tenim unes institucions que són fruit d’una llarga història i d’una ferma voluntat d’existir, etcètera; jo em vaig creure tot això i ara comprovo directament que la realitat és menys consistent, que darrere del decorat hi ha grans buits i una manca d’eines que fa por”.
Li recordo al meu angoixat interlocutor que, malgrat que algunes vegades la Generalitat recordi aquells pobles del Far West cinematogràfic amb edificis dels quals només hi ha la façana, la pedagogia pujoliana va tenir moments destacats de coratge i de construcció de poder real, com demanar les competències de presons o desafiar Madrid amb la creació de TV3. Pujol, a més de fer servir com ningú els miralls que engrandien l’autonomia com per art de màgia, aprofitava les conjuntures per anar conquerint espais competencials, alguns dels quals han estat explorats a fons, mitjançat les escletxes que oferia l’ambigüitat de la Constitució. Ell em replica que tinc raó però que avui el drama és justament la contradicció entre el relat que va fixar Pujol en l’imaginari social i les limitacions concretes i quotidianes que pateix ara el marc autonòmic: “És clar que és un èxit que la gent es manifesti a la plaça Sant Jaume, com volia Pujol, però ara ens toca la tasca ingrata d’explicar que no tenim ni el poder ni els recursos que, durant les dècades passades, es va donar a entendre que teníem, sense que tampoc sembli que eludim les nostres responsabilitats”. La paradoxa desfiguradora que descriu aquest alt càrrec ens condueix cap una de les principals febleses/fortaleses històriques del catalanisme des de 1980: suggerir un quasi Estat català (i actuar “com si fóssim un Estat català”) mitjançant una autonomia que tenia i té els peus de fang d’un finançament insuficient que, a més, ha d’operar amb penes i treballs sobre un país frenat i esmorteït per un dèficit fiscal estructural d’unes proporcions insostenibles. La funció no dóna més de sí. Fixeu-vos: Pujol viatjava per mig món explicant, en essència, el mateix que el mestre Pau Casals en la seva cèlebre intervenció a les Nacions Unides de l’any 1971 i fent d’estadista sense un Estat al darrere. En canvi, Mas ha de córrer cap a Londres per deixar clar que, contra el que diuen els ministres de Rajoy i repeteix la premsa anglosaxona, Catalunya no és la culpable del malbaratament espanyol sinó que és la víctima d’un “drenatge fiscal continu”. Pujol representava el paper d’un quasi president de República rebut amb grans honors a moltes capitals, mentre que Mas no té més remei que sortir a jugar a la defensiva per calmar els mercats i les veus que difonen mals auguris, a la vegada que fa pedagogia d’urgència a uns dirigents europeus que no viuen precisament pendents de Catalunya i les seves dèries. Pujol utilitzava la retòrica suau de les regions europees per anar fent la seva mentre Mas comprova com la Unió Europea del segle XXI qüestiona la sobirania clàssica com no s’havia vist mai al Vell Continent.
Ningú no sap com ens en sortirem però molts comencen a certificar que el món en el qual hem viscut fins ara està arribant al final. El decorat autonòmic català no suportarà moltes més escenes de consellers pidolant un crèdit urgent per poder pagar les nòmines dels funcionaris, les coses tenen un límit. El meu conegut rep molta gent al seu despatx però només pot fer de psicòleg. Es va dir, fa un temps, que la Generalitat tenia nom d’agència d’assegurances però això no era exacte: porta nom de club d’autoajuda.