Una obra terapèutica

La Fundación Francisco Franco ha fet saber que denunciarà Eugenio Merino per la seva obra Always Franco, que consisteix en una reproducció a mida natural del dictador en els seus últims anys, col·locada dins d’una nevera de refrescos. No cal ser jurista per saber que la denuncia no prosperarà, atès que la Constitució i diversos casos precedents estableixen que la llibertat d’expressió i de creació és un valor fonamental, i més encara tractant-se d’un personatge públic històric i no d’un particular anònim. Si els jutges abonessin qualsevol forma de censura similar, caldria preocuparse, sobretot perquè la legislació vigent permet, en canvi, que existeixi una fundació que enalteix sense manies la figura d’un dictador així com l’existència de partits que propugnen una versió actualitzada de la tirania que va implantar el general a partir del 1939.

A mi, l’obra de Merino, en una primera aproximació, em semblava el típic acudit fàcil, una provocació massa òbvia i poc arriscada, més pròpia d’una rua carnavalesca que d’una sala d’art. Després, un cop els directius de la Fundación Francisco Franco han picat l’ham, s’han queixat i han dit que la justícia democràtica ha de protegir el (bon?) nom i la memòria del seu líder, l’obra de Merino m’ha començat a semblar més interessant, més intel·ligent i de més gruix. Perquè ha aconseguit (suposo que era això el que pretenia l’artista) fer aflorar una realitat que sempre es diu que és ben residual però que potser no ho és tant com sembla. Per exemple, en la premsa de dretes de Madrid ha vist comentaris tan enverinats sobre Merino i la seva obra que fa la sensació que encara hi ha massa gent –no només dins de la caverna– que interpreta com una ofensa personal qualsevol crítica més o menys mordaç o més o menys irreverent a un militar colpista que va governar Espanya amb el garrot a la mà durant quasi quaranta anys llargs. Em costa d’entendre que algú es declari demòcrata i, a la vegada, es molesti si s’ataca un dictador. Em costa molt, sincerament, tant si parlem de Franco com si ho fem de Pinochet, Castro, Al-assad o Ahmadinejad.

L’art d’explícita vocació política (quin art no és sempre polític, inevitablement?) pot tenir volada o pot esgotar-se en l’ocurrència de temporada. Em semblava que Always Franco era un producte del segon grup però he de corregir el meu judici: Merino ha aconseguit una obra terapèutica, que més que interpel·lar la consciència de l’espectador actuarà potser com un petit purgant sobre la mentalitat col·lectiva. Qui sap si amb més eficàcia a llarg termini que el jutge Garzón. L’exhibició d’una rèplica del dictador venut com una beguda refrescant ha fet que els elements tòxics hagin sortit de l’amagatall. Celebrem que es facin visibles perquè així queda clar que encara hi són i encara planten cara sense que el fiscal general els obligui a tancar la paradeta.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.