Reforma laboral i fe

Els sindicats han ajornat la vaga general i, segons els seus dirigents, es dedicaran a explicar la reforma laboral empresa per empresa durant una pila de mesos. És una estratègia intel·ligent per a evitar que una crida massa precipitada a les barricades no sigui seguida ni pels qui encara conserven la feina ni pels qui estan sense ni pels que no saben o no contesten. En el fons, el problema dels representants oficials dels assalariats davant la reforma que impulsa el govern Rajoy és el problema que tenim tots quan no sabem de quin mal hem de morir.

Sumat i restat, escoltats els experts més reputats i tenint en compte que ningú no proposa d’abandonar aquest club anomenat Unió Europea que regenta la senyora Merkel, haurem d’acceptar, si us plau per força, una reforma històrica que –segons els savis– s’hauria d’haver fet abans, fa molt de temps, quan les vaques eren grasses i no magres com avui. El fet és que llavors, quan tot semblava fantàstic, cap governant no volia tenir problemes. Ara, quan els problemes són de dimensió còsmica, cal aplicar la dita: o caixa o faixa.

I la faixa resulta més que incòmoda, encara que ens assegurin que a la resta d’Europa es fa això mateix. Tres coses semblen indiscutibles: cap reforma laboral no pot crear ocupació immediatament, el sistema laboral espanyol és massa rígid i desfasat, i la reforma dóna més prerrogatives a l’empresariat per a tirar pel dret. El resum és que ens demanen un acte de fe: acceptar que l’acomiadament serà més fàcil i més mal pagat, en canvi –se suposa– de més facilitats a l’hora de contractar. Sacrificis en canvi de futur, per dir-ho en poques paraules. Hi podria estar molt d’acord si no fos per un detall: els polítics que preparen el terreny no saben si tot plegat servirà de debò per a sortir del clot. Sí que saben que Berlín i Brussel·les ho demanen imperativament i que els ulls dels mercats ens vigilen nit i dia. La fe mou muntanyes, però també pot fer molt de mal quan es descobreix que els miracles sempre passen en un altre lloc.

Ni els sindicats ni la patronal ni els partits ni els acadèmics ni vós ni jo no podem dir quina és la sortida correcta. El desori és general i fa mandra sentir les picabaralles que tapen el gran desconeixement que tenim del món en què vivim. Ens reclamen fe perquè es refien més de la màgia que no de la raó.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.