Dickens i la nostra crisi

La temptació és massa forta. La celebració dels dos-cents anys del naixement de Charles Dickens en plena crisi és una coincidència que propicia una analogia tan simple com atractiva: hi ha moltes semblances entre els temps difícils narrats pel brillant novel·lista anglès i el nostre present. La comparació és tan irresistible, tan poètica, tan suggeridora, que són diversos els comentaristes que han tret punta a l’assumpte, a la recerca d’un joc de miralls efectista. Llàstima que es tracti d’una cosa que no resisteix la mínima anàlisi documentada. Com no el resisteix parlar de la crisi actual com si fos la del 1929, quan no existia el concepte de drets socials que avui manegem.

Ni el Regne Unit ni l’europa del nostre temps –Grècia inclosa– no tenen res a veure amb el món que descriu de forma tan emocionant el Dickens novel·lista i cronista. Per trobar paral·lelismes amb fonament amb els nivells de misèria i d’injustícia que reflecteixen les obres del geni de Landport seria necessari recollir exemples actuals en la duríssima realitat de certs països africans i llatinoamericans, on la guerra, la violència criminal, la fam, la corrupció, l’analfabetisme, les epidèmies, la censura, la contaminació, la submissió de les dones i l’explotació dels infants són fenòmens quotidians d’una gravetat amb prou feines pal·liada per la intervenció de les oenagés i la cooperació oficial de governs occidentals (amb interessos no sempre confessables). El Charles Dickens d’avui es mou, observa i escriu per les barriades d’addis Abeba o les de San Salvador més que per les perifèries de París, Berlín o Roma.

No obstant això, els europeus tendim a oblidar amb molta facilitat tot el que ens separa dels personatges de Dickens. En l’univers victorià només hi ha rics i pobres mentre el nostre paisatge és el d’unes classes mitjanes que, malgrat veure’s sotmeses a la pèrdua de poder adquisitiu, continuen constituint el gruix de la població i el motor indispensable de l’economia. Així mateix, el treballador d’aquest primer capitalisme és un element completament desemparat, en mans del caprici de l’amo, sense lleis que regulin la seva activitat ni cap protecció social a càrrec de l’administració pública, sense sindicats reconeguts que actuïn en la seva defensa i, sobretot, sense autoestima. Aquest obrer de Dickens és un desarrelat sense horitzons, condemnat a una vida de precarietat i duresa, en un medi tremendament hostil, carn de canó d’un procés de creació de riquesa que mai no el beneficiarà. Ell no compta per a res, tret de per malvendre la seva força de treball fins que cau malalt o mor oblidat en un llit d’una llar freda i fosca. En aquest món tenebrós on tot és incertesa i un dolor constant, les dones i els nens constitueixen una classe inferior dins de la classe explotada, amb salaris encara més miserables i un tracte molt més vexatori que el que rep l’home adult. Les jornades laborals són extenuants i embrutidores, no hi ha temps per viure ni per somiar. Qualsevol comparació entre el treballador europeu d’avui i el de les extraordinàries novel·les de Dickens ofèn els nostres avantpassats i banalitza agudament la lenta i costosa lluita pels drets de la majoria.

La crisi que ens està colpejant posa en qüestió el món en el qual vam néixer els que rondem la quarantena i que els nostres pares van veure edificar a partir de la segona meitat del segle XX. Ens diuen i comprovem de manera punyent que l’estat de benestar que ens ha acompanyat durant tota la nostra vida ha de ser redimensionat de forma urgent perquè continuï prestant uns serveis que considerem intocables: sanitat, educació i pensions. Caminem, segons els experts, cap a una nova realitat que serà molt més austera, però la base de la qual ningú no qüestiona seriosament perquè això implicaria la fractura social i el final d’un model que ha proporcionat –almenys en aquest racó del món– la combinació més eficaç de llibertat, igualtat, solidaritat i justícia que ha conegut la història humana. Per tant, és aventurat pensar que tornem a l’època fidelment descrita per Dickens, com si la història fos reversible i poguéssim perdre de la nit al dia les conquestes més importants dels últims 150 anys.

De la mateixa manera que la idea d’un progrés sense límit és ja un concepte ingenu que no permet pensar en les necessitats noves que traslladen els desafiaments que s’intueixen, resulta precipitat i alarmista concloure que la crisi que passem no és més que un caminar cap enrere fatalment predeterminat, per viure pitjor que els nostres pares i, potser, que els nostres avis. En la fascinació per la metàfora dickensiana a l’hora d’explicar el que estem vivint hi ha també alguna cosa d’això, com si el passat pogués reeditar-se sota la forma de revenja moral i el benestar que presumíem ben consolidat hagi de deixar pas forçosament a la més esborronadora de les misèries.

Llegim Dickens i busquem en els seus personatges el millor d’una ànima humana que no es resigna a la injustícia però no utilitzem l’art d’un novel·lista del segle XIX per il·luminar el complex segle XXI com qui agafa una llanterna en la foscor del túnel. Podríem despistar-nos i veure el que no hi ha mentre ens passa de llarg allò nou que sorgeix al nostre voltant. Llegim Dickens amb passió encesa però no l’adoptem pas com a carta de navegació per al nostre present.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.