Deliri català, ja tocava

Ja tocava, ja tocava. Feia temps que no ens hi dedicàvem tan a fons i amb tantes ganes. Els catalans som especialistes experimentats a fer debats dispersos que tendeixen al deliri i que acaben convertint-nos en una societat incapaç d’enraonar sense perdre els papers. El projecte d’eurovegas provoca una discussió pública digna de ser contemplada pels psiquiatres. Tant és així que és evident que el president Mas té un problema gros si aquesta inversió s’acaba concretant i també té un problema gros si, finalment, tot plegat no tira endavant. Ser president d’aquest país comporta aquesta mena de situacions. Val a dir que els mateixos que s’oposen amb més passió a la possibilitat que Sheldon Adelson aterri a Catalunya seran els que amb més mala bava criticaran el Govern si és Madrid qui s’acaba emportant aquest complex de lleure. Repeteixo: la psiquiatria té en la mentalitat col·lectiva catalana un camp d’estudi preciós.

Sembla que amb l’eurovegas ens ha arribat l’hora de debatre sobre totes les essències nacionals de cop i de manera enciclopèdica, terminal i conclusiva. Què som? Què volem ser? Calma, calma. L’assumpte fa riure i fa angúnia. Va passar una cosa semblant fa uns quants anys quan es va impulsar Port Aventura, i això que es tractava d’un projecte menor al costat del que ara s’està parlant. Feu memòria, si us plau. El trencacolls inenarrable de Port Aventura va mostrar una societat menys madura del que ens pensem ser i ara tornem a fer el ninot com si res. L’eurovegas o com es digui es pot fer bé o es pot fer malament, pot ser un motor econòmic o un nyap, però cal abordar l’assumpte amb el cap fred, sense abocar-hi forçosament tots els habituals fantasmes de la tribu i, sobretot, sense donar la raó a aquell savi que deia que als catalans ens perd sempre l’estètica.

Parlem d’un negoci que podria crear molts llocs de treball i és com si fóssim cridats a refer solemnement Catalunya de dalt a baix. La troca s’embolica tant que ja no se sap molt bé de què estem parlant. Del model de creixement econòmic del país? De la competència entre Barcelona i Madrid? De la improcedència moral de certs negocis? De la rigidesa o flexibilitat de les lleis europees, espanyoles i catalanes? De la conveniència de rebre inversors estrangers al Palau de la Generalitat? De la nostàlgia que sentim per no ser l’admirada Finlàndia? De la dimissió de la burgesia que havia tingut empreses industrials? De la imatge que volem donar al món? De què caram estem parlant quan parlem de l’eurovegas? Potser algú voldria que ens convertíssim tots en xinesos per sortir miraculosament del clot, així algunes ànimes pures no tindrien, llavors, problemes morals ni amb el joc ni amb la beguda ni amb els edificis de disseny discutible que trencarien la bellesa indiscutible del paisatge metropolità. I protegiríem sempre totes les aus en vies d’extinció.

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.