En defensa del pensament lliure. Sobre “L’opium des intellectuels”, de R. Aron

L’opium des intellectuels, de Raymond Aron (Ed. en castellà: El opio de los intelectuales. RBA, 2011).

La present crisi econòmica ha provocat dos efectes singulars sobre el món del pensament: augment de discursos utopistes de caràcter apocalíptic-populista i descrèdit dels diversos diagnòstics i pronòstics dels experts en economia i disciplines afins. Ambdós fenòmens entrelligats resulten notablement nocius per al manteniment d’un debat mínimanent racional i seriós sobre com cal fer front a una situació extrema que posa en qüestió moltes premisses de les societats desenvolupades occidentals. Tothom sap que allò que ens passa té un abast únic que ho trastoca gairebé tot, però no tothom està disposat a admetre que hem de fer un esforç per repensar les velles categories si volem entendre i explicar-nos el nou món que la crisi posa al descobert.

Mentre alguns treuen la pols als vells manuals d’agit-prop dels anys seixanta i setanta, em sembla més intel·ligent – i sobretot més útil – redescobrir les fonts originals del pensament crític que, durant el segle XX, no es va deixar enlluernar pels cants de sirena de les ideologies que pretenien resoldre els problemes a partir de la negació de la naturalesa complexa de l’ésser humà. És aquest pensament antidogmàtic el que avui encara ens ofereix algunes lliçons aprofitables per sortir de l’atzucac i de les incerteses que ens aclaparen. En aquest sentit hi ha un llibre modèlic – recentment reeditat en castellà i encara inexistent en català – que, tot i ser escrit i publicat enmig de la guerra freda, manté una frescor i una potència sensacionals. En refereixo a un dels llibres més importants del periodista, assagista i professor francès Raymond Aron, L’opium des intellectuels. Més enllà del seu al·legat antitotalitari, la vigència d’aquest text rau en la lucidesa, finor analítica i coratge amb els quals Aron desmunta, un per un, tots els mites de l’esquerra que va voler erigir-se en consciència moral d’Occident mentre era còmplice d’un fals paradís basat en el terror. I, dins de l’esquerra oficial que dictava el que calia pensar, el seu objectiu concret és fer la radiografia de l’intel·lectual suposadament compromès, una figura admirada, escoltada i sacralitzada a França.

Alain Minc, que qualifica Aron de “solitari” des d’abans de la guerra, afirma que aquesta obra representa “el reformisme enfront la il·lusió revolucionària, el realisme contra la ingenuïtat, la coherència contra la hipocresia”. És exacte. Cal imaginar-se el clima mental del món cultural francès de 1955 per comprendre la gosadia del gran articulista de Le Figaro, un veterà lluitador contra els nazis que, en temps de pau, escometia contra l’estalinisme i la seva densa influència en els patis culturals de les democràcies. En aquell ambient hegemonitzat pel guru Sartre i els repicadors del Partit Comunista, la veu d’Aron va avançar-se trenta anys i va posar en evidència la gran impostura. No obstant això, el seu drama és haver parlat abans que ningú, un paper de pioner que molts no li van perdonar. La seva defensa ben raonada d’una tercera via que equilibrés llibertat i justícia social fa d’Aron un antídot perfecte contra els populismes i fanatismes contemporanis. Tinguem-ho ben present.

Categories: Articles, Cultura i comunicació, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.