Una sang invisible

Fa dies que em demano la causa per la qual els sirians no mereixen les habituals onades de grandiloqüent solidaritat que la gent d’aquest país engeguem per a fer costat a alguns (molt concrets) pobles del món. La carnisseria que protagonitza el règim dictatorial d’Al-Assad és de les que faran història i no cal ser profeta per a augurar que, d’aquí a vint o trenta anys, es parlarà de la massacre de la ciutat de Homs com avui es parla de l’atac aeri contra Gernika durant la guerra civil. Es veu que la condició de sirià perseguit, empresonat, torturat o assassinat no té prou glamour d’acord amb els estàndards que maneguem a casa nostra.

Passa una mica com amb els txetxens, els tibetans, els birmans, els cubans o els iranians. Barcelona, capital mundial del pacifisme i de moltes causes nobles, té una mandra còsmica si s’esmenten segons quines víctimes. Els sirians cauen molt lluny i, malgrat els mitjans de comunicació i les xarxes socials, la seva sang tendeix a ser invisible per a les nostres consciències. La nostra moral de la indignació geopolítica té espatllat el GPS quan es tracta de navegar per determinades àrees castigades del planeta.

Vull ser constructiu i vull comprendre el mecanisme pervers que ens fa ser tan indiferents davant del sofriment dels sirians i d’unes altres nacions desgraciades. Una hipòtesi: el relat de Síria no és bonic ni és rodó ni permet que alguns facin el rotet de satisfacció moral després de cridar algunes consignes pels carrers. Sobretot perquè Síria va ser –durant dècades i dècades– un far de suposat progressisme a orient i molts intel·lectuals compromesos d’aquí s’hi referien amb una admiració tant o més encesa que la que engalanava els elogis que també expressaven sobre el règim de Saddam Hussein. No és fàcil de passar –suposo– de cantar les gràcies del monstre a assenyalar que el monstre és fidel a la seva naturalesa.

Molts dels que es dediquen a posar a punt el marcador oficial de la solidaritat del nostre país senten una gran incomoditat si toca denunciar certes figures i certs sistemes. Aleshores, la millor opció és callar i fer veure que les bombes que trinxen la població siriana no tenen res a veure amb nosaltres. Val més passar per despistat (o per cínic) abans que reconèixer públicament que et vas creure la gran merda.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.