CDC, tres problemes

És allò dels que miren el dit quan aquest assenyala la lluna. S’insisteix en què el gran problema de CDC, i per extensió de CiU, és que fa bandera d’un sobiranisme tranquil però explícit mentre pacta amb el PP. Es diu que aquesta situació és incoherent i també hi ha veus que denuncien un excés de gesticulació identitària de convergents i populars per dissimular aquesta coincidència en l’agenda econòmica i social. Aquestes anàlisis obliden que les disciplinades bases de CDC entenen perfectament la diferència entre l’acord instrumental i l’aposta estratègica de fons. Són valoracions que també menystenen el fet que els votants de CiU tenen clar que la gestió responsable obliga a treballar amb el que pots i no pas amb el que vols.

Dit això, el 16è congrés de CDC, tancat en un clima d’unitat i cohesió que voldrien imitar tots els partits, posa en evidència tres greus problemes.

El primer problema de l’organització que a partir d’ara dirigirà Oriol Pujol Ferrusola és la creixent fractura entre una militància declaradament independentista (el 91 % dels delegats a aquest congrés se’n declaren) i un electorat molt més divers on només la meitat es decantaria pel divorci Catalunya-Espanya. Artur Mas, que és el primer president català  que s’ha manifestat personalment a favor de la secessió (ho va fer quan va votar en la consulta informal realitzada a Barcelona el 10 d’abril de l’any passat), és conscient que la força de CDC i de CiU ha estat i és sumar i “adreçar-se a i representar una gran majoria”. Sembla que el repte de la nova CDC és anar cap a un canvi d’statu quo sense córrer més que el conjunt de la societat catalana.

El segon problema és la negociació d’un nou pacte fiscal, que compta amb un suport ciutadà del 76 % i que és una bandera que Mas ha aixecat amb tanta convicció que l’obliga a refusar qualsevol possible apaño o componenda (per dir-ho com els castellans) que Rajoy pugui posar damunt la taula per sortir del pas sense trencadissa. En aquest assumpte, CiU fa una cosa que a Madrid irrita i desconcerta per incongruent: ven el nou pacte fiscal com el fre efectiu de l’agitació independentista però, a la vegada, solemnitza que no renuncia a assolir un Estat propi. La independència somiada pels convergents és, doncs, una amenaça tàctica o una aspiració irrenunciable?

El tercer problema de CDC és que, si bé és cert que acumula la quantitat més gran de poder institucional de tota la seva història, arreu necessita establir acords amb d’altres formacions per governar, la qual cosa l’obliga a fer difícils equilibris i cessions, sobretot a uns populars que també tenen més poder que mai  i que compten sempre amb CiU per legitimar les reformes de Rajoy. Tot plegat converteix la missió de Mas i Pujol Ferrusola en alguna cosa més que una navegació inspirada per Kavafis.

 

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.