Els vells del casal

La desaparició de la majoria de caixes d’estalvis catalanes té més efectes que no ens pensem. L’impacte d’aquest fenomen en la vida de la gent pot ser més acusat que no s’explica, perquè aquestes entitats, sobretot en ciutats petites i mitjanes, van arribar a ser com la fleca de la cantonada. El que encara queda de la fundació d’una d’aquestes caixes catalanes que tenia una presència important al país ha decidit de transformar els seus casals d’avis i obrir-los a més públics, sobretot jovent. La gent gran, que ja s’havia acostumat a gaudir d’un territori a mida, ha posat el crit al cel i està empipada. Després de dècades de ser considerats el públic que calia amoixar, els vells se senten menystinguts.

Els avis i les àvies no volen haver de compartir el local que un bon dia va obrir una caixa quan les vaques eren grasses, i sostenen que la gent jove ja té més llocs on anar. En aquest punt, em sembla que tenen força raó. Les administracions públiques i les empreses privades posen moltes plataformes a disposició dels adolescents i joves. En canvi, els vells sembla que fan nosa a tot arreu i, com és lògic, ells consideren certs llocs com una reserva intocable on poden fer i poden dir el que els doni la gana. Haurien de mostrar més bona predisposició? Quan es passa de certa edat, hom hauria de tenir dret que no el maregin més del compte.

Fixeu-vos: una decisió presa des d’una remota oficina pot canviar de dalt a baix la rutina de milers de persones. És una decisió aparentment feta amb la millor de les intencions, amb voluntat d’eficiència, d’afavorir el diàleg entre generacions, d’aprofitar millor un equipament i bla, bla, bla. Tot això està molt bé, però la majoria de vells ho consideren una complicació i una manera de convidar-los a marxar. El casal que havia muntat aquella entitat financera d’esperit social era un refugi i ara no sé sap ben bé que serà. Els efectes col·laterals de la destrucció del model català de caixes són més inquietants i concrets que no se’ns va dir de bon començament i no es limiten a fer de la nostra nació un territori més dependent d’estratègies alienes que no controlem.

Adéu a les caixes, adéu a una tradició vinculada a la petita i mitjana empresa i a la llibreta d’estalvis. El món que ve reclamava aquest sacrifici, se’ns explica. Començo a sospitar que ens han aixecat –als vells i a tothom– la camisa.

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.