El quadrilàter diabòlic

Després de les eleccions autonòmiques andaluses, la política a les Espanyes ha esdevingut un quadrilàter diabòlic on esperen l'hora del combat quatre boxadors -no pas dos - arbitrats per Mariano Rajoy, un col.legiat a qui costaria qualificar d'imparcial. En el primer cantó, hi ha la Catalunya governada per Artur Mas i que aspira a un nou pacte fiscal. En el segon cantó, hi ha el País Basc, avui governat pels socialistes amb el suport dels populars, demà governat - presumiblement - per nacionalistes d'intensitats diverses. En el tercer cantó, trobem l'Andalusia reviscolada per un nou govern d'esquerres, on els postcomunistes no voldran fer només de comparsa folklòrica. I, en el quart cantó, hi ha la Comunitat de Madrid pilotada amb mà ferma per Esperanza Aguirre i els més fidels a l'aznarisme.

Al mig de tots aquests púgils, amb camisa blanca i corbatí negre, veiem la figura seriosa, un pèl espaordida, de l'actual líder del PP i president del Govern central, que haurà de tirar endavant la seva agenda reformista i donar resposta a les demandes d'aquests territoris, que establiran una pugna de tots contra tots i de tots contra l'administració central. I de tots contra Catalunya, per si de cas. Abans d'ahir, el lehendakari Patxi López va expressar que Catalunya no pot tenir el concert econòmic dels bascos, unes paraules que poden ajudar moltíssim els dirigents del PSC a trobar la inspiració necessària en aquests moments.

Quan em pregunten si penso que Rajoy atendrà la reclamació d'un nou pacte fiscal català - que gaudeix d'un consens social altíssim a Catalunya que també inclou votants del PP - sempre dic que l'escenari previsible és una oferta de més recursos sense alterar el model. Ampliar el huevo sense tocar el fuero. Tal com estan les finances de la Generalitat, tot passaria per afluixar una mica la cotilla que provoca l'asfíxia, no pas per treure-la. Això deixaria la pilota a la teulada de Mas i de CiU, que haurien de triar entre proclamar que han assolit “el millor finançament de la història” o plantar-se per exigir un sistema “en la línia del concert econòmic”, per dir-ho amb els mots exactes del president català. La política és tràgica per definició i la política autonòmica espanyola és, cada dia més, tragicòmica.

Ara, amb socialistes i poscomunistes a Sevilla, tot serà més complicat per a Rajoy. Perquè ara també perilla la hipòtesi que acabo d'explicar, que volia evitar el conflicte frontal per la via clàssica de donar una mica de peix al foradat i empetitit cove català. Tothom sap que Griñán i els seus socis vigilaran sense descans les relacions Madrid-Barcelona, a la recerca del greuge comparatiu que permeti denunciar “las cesiones inconfesables del Gobierno de la derecha a la voracidad insaciable del nacionalismo catalán”. Ho vam poder veure l'any 1996, quan Pujol i Aznar van firmar el pacte del Majestic, i també havia passat el 1993, quan Pujol va fer costat a González, quan Europa ens mirava i algú - sempre el mateix - havia de subministrar una triple dosi de responsabilitat.

L'anticatalanisme és un condiment indispensable de la política espanyola dels dos grans partits. Quan governen uns, acusen els altres de ser massa tous a l'hora d'abordar “el problema catalán”. No cal ser futuròleg per endevinar que el govern andalús que aviat es formarà voldrà ser el principal guardià de la mal anomenada solidaritat interterritorial, traient del bagul - si cal - els arguments punxeguts de la lluita de classes damunt la pell de brau, que poden tocar la fibra de tots aquells a qui també emocionava Alfonso Guerra quan cridava “los descamisados” a mobilitzar-se. Quan es posa en qüestió un sistema de lleialtats tan especial com el que s'ha bastit a Andalusia durant dècades, la parròquia es cohesiona de manera espectacular.

El paper de Patxi López des d'Euskadi ha quedat clar i suggereix una eficaç pinça socialista de bascos i andalusos (els forjadors del PSOE de la transició ençà) que converteix en ben inútil qualsevol intent de pedagogia més o menys federalista per part d'algunes ànimes pures del PSC. L'excepció foral dels uns i el deute històric més el PER dels altres són les barreres on ha d'estavellar-se qualsevol nou pacte fiscal català. Rubalcaba no podrà - ni ho voldrà pas - sortir d'aquesta trinxera, que li permetrà lluir una bandera rojigualda de tonalitats suposadament socials. El que passi a Vitòria després de les eleccions basques fa de mal dir, però el nacionalisme basc no té precisament com a prioritat fer costat al nacionalisme català en les seves aspiracions de més sobirania fiscal. El PNB i la resta saben que, si tot això es remena gaire, poden perdre el seu avantatjós statu quo.

El quart boxador, el govern autonòmic d'Esperanza Aguirre, donarà cops menys visibles però no menys efectius. Si bé no qüestionarà públicament l'àrbitre del combat, és evident que dirà a la Moncloa - com ho farà Griñán amb més gesticulació - quin és el topall de la flexibilitat davant de les reclamacions del Govern de Catalunya. En els difícils equilibris de la dreta espanyola, la presidenta de Madrid encarna unes essències molt apreciades en determinats sectors, un factor extremadament sensible que pot fer esclatar qualsevol negociació bilateral entre Rajoy i Mas.

El quadrilàter és ben il.luminat. El combat ja ha començat. Una cosa és segura: ningú no espera vèncer per KO.

 

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.