16 mai 2012 La clau rovellada

Oblidem, massa sovint, que la política és una eina. La política no és res més que un instrument per aconseguir algunes coses. Avui, podríem posar-nos d’acord en què l’objectiu essencial de la política democràtica és assegurar una vida digna, lliure i justa als ciutadans. Quan la política no és democràtica, es redueix a una sèrie d’estratègies més o menys violentes per conquerir i conservar el poder; les societats sotmeses a règims dictatorials o a democràcies buides no fan política, són víctimes d’un poder arbitrari. Els polítics de les democràcies homologades són escollits -en teoria- per fer funcionar aquesta eina de la millor manera, en benefici de tothom i d’acord amb un contracte que es revisa cada quatre anys.

Considerem, doncs, que la política democràtica és una clau. Amb aquesta clau els nostres representants han d’obrir les portes que calgui a cada moment. La clau no sempre encaixa bé al pany, a vegades rasca, a vegades es pot torçar, en casos extrems pot trencar-se. Els polítics competents utilitzen la clau amb mà ferma i delicada alhora, saben escoltar el clic del pany i saben improvisar el moviment precís que ajuda a obrir la porta. La mateixa clau pot ser fabulosa en unes mans o completament inservible en unes altres. Des de 1945, a Europa, la clau de la política democràtica ha funcionat prou bé i ha obert portes de dignitat, llibertat i justícia a milions de persones. Nosaltres hi vam arribar molt tard, però ja portem prou temps per afirmar que el balanç és positiu.

Què ens està passant en aquests moments? La clau de la política democràtica s’ha rovellat molt ràpidament. És cert que ens aniria bé tenir un bon grapat de líders com els que van impulsar el que avui és la Unió Europea, però el problema principal és l’eina de què disposem. Què és el que ha rovellat la clau? Han estat tres agents els que, combinats de manera especial, l’han fet malbé: la crisi econòmica, la corrupció i la pèrdua del control del temps de les decisions polítiques a causa de l’acceleració de la informació.

La crisi econòmica ha mostrat que els polítics intentaven governar un món global amb institucions locals; la corrupció ha il·luminat la desfiguració de l’interès general en mans de castes neofeudals -el terme l’agafo de l’amic Antoni Puigverd- que només vetllen pel seu interès particular; i, finalment, el desconcert comunicatiu dels governs posa damunt la taula la manca de temps per reflexionar a fons sobre allò que afectarà la gent. Cal retenir que la crisi econòmica és -cada dia que passa es confirma de manera més evident- una crisi de la veritat. No sabem quina proporció de toxicitat real conté el nostre sistema financer i això provoca una desconfiança impossible de contrarestar. La política no només ha permès que s’arribés fins aquest punt sinó que, en determinats casos, ha impulsat directament l’opacitat i la confusió. La clau, coberta de rovell, ha esdevingut un objecte desagradable i que remet a l’arqueologia. Cal concloure, doncs, que la política democràtica és una eina del passat?

Els populistes, que tant proliferen arreu d’Europa, així ho pensen. Ells són partidaris de llençar la clau rovellada immediatament. El populisme de caire ultradretà somia en un món en el qual els governants obrin les portes a puntades de peu o a cops de mall mentre el populisme d’extrema esquerra proposa desmuntar totes les portes d’un dia per l’altre, alegrement. En els dos casos, la política deixa de tenir sentit perquè és una pèrdua de temps. La clau, llavors, és vista com una estranya relíquia, una cosa que els ciutadans -pobres crèduls que tot s’ho empassen sense queixar-se gaire- deixaven en mans d’uns càrrecs electes que gairebé mai assumien les seves responsabilitats. El que ha passat amb Bankia i els seus màxims responsables alimenta de manera extraordinària aquesta idea, sobretot la que associa el polític professional amb una combinació destructiva d’incompetència i de saqueig tribal. I no cal ser neofeixista ni neocomunista per adonar-se de la diferència elemental entre viure per a la política i viure de la política.

Hi ha una altra gent que pensa que, malgrat totes les enormes dificultats i la desmoralització imperant, cal intentar treure el rovell de la política democràtica abans no sigui massa tard. Jo sóc d’aquests. Hi ha tractaments per salvar objectes rovellats, només cal voluntat i dedicació, i el convenciment que paga la pena continuar fent servir aquesta clau per mirar de construir una existència millor per a tothom. Si aconseguim eliminar el rovell d’aquesta clau, haurem d’aprofitar l’operació per reforçar-la.

Més enllà de les divisions entre dretes i esquerres en termes clàssics, sembla que es dibuixa una nova fragmentació arran de la crisi econòmica a Europa: és entre partidaris de restaurar la clau de la política i partidaris de llençar-la. Això no és una simple reedició de la ratlla que antany separava reformistes de revolucionaris o pactistes d’intransigents. És una pugna fatigant i molt polaritzada que conté restes d’altres combats (entre demòcrates i totalitaris, per exemple) i elements inèdits, els propis d’una època convulsa i creativa que tot just ara encetem. Serà el període en el qual els governants hauran de demostrar humilitat, aferrar-se a la veritat tothora i practicar una exemplaritat sense fissures.