ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Territori desconegut
4617
post-template-default,single,single-post,postid-4617,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 mai 2012 Territori desconegut

En l’entrevista que fa poc Josep Cuní li va fer al seu programa a 8tv, Artur Mas no va amagar que la seva aposta per aconseguir un nou pacte fiscal podria desembocar, segons com vagin les coses, en un “territori desconegut”. Que aquesta expressió surti de la boca d’un governant que demostra un alt sentit de la responsabilitat convida a pensar en dues coses: la dificultat del desafiament que comentem i la rara sinceritat d’un president que admet que té pensades dues o tres jugades, però no pas totes. Volem polítics que facin veure que ho tenen tot controlat o polítics que ens tractin com adults?

Demà passat hi ha prevista una cimera sobre el pacte fiscal amb Mas i tots els líders dels grups amb representació a la Cambra catalana. Combinar la proposta del Govern amb els interessos i prioritats de socialistes, populars i republicans no és fàcil. La negociació de l’Estatut durant el mandat de Pasqual Maragall, que al Parlament de Catalunya es va tancar amb brindis i abraçades però que després es va embolicar a Madrid, és l’exemple que aquesta vegada ningú no vol imitar. Representa que ara hem après alguna cosa i ja no hi ha marge per fer-nos trampes al solitari, una especialitat de la tribu, que fatiga tant com decep. El que faci Sánchez-Camacho és clau per saber si al Govern central volen arribar a algun compromís que Mas no tingui més remei que considerar, encara que no inclogui un veritable canvi de model ni disposar de la clau de la caixa. ERC tibarà des del costat contrari, i el PSC ha de trobar la manera més intel·ligent de formar part d’algun consens que li permeti recuperar la influència.

El que ens aboca a un territori desconegut és una circumstància que trenca amb la tàctica tradicional del peix al cove pujolista: encara que Rajoy finalment volgués negociar la qüestió, Mas no podrà donar per bona qualsevol cosa, perquè ha insistit massa en el fet que ara es tracta de millorar el fuero i no el huevo, per dir-ho castissament. D’altra banda, i tal i com estan les coses, el Govern central potser tampoc no pot ni vol, arribat el moment, oferir gaire peix per contenir la demanda catalana amb una sortida que pal·liés la feblesa financera de l’administració autonòmica, i no hem d’oblidar que qualsevol hipòtesi que circuli serà vigilada estretament per la resta d’autonomies, especialment per Andalusia (socialistes) i Madrid (populars allunyats de Rajoy). Qui hi guanya i qui hi perd?

Eleccions avançades? Hisenda pròpia? Consulta sobre el pacte fiscal? El territori desconegut de Mas inquieta la major part de les elits econòmiques mentre guanya partidaris entre les classes mitjanes integrades per assalariats, professionals i petits i mitjans empresaris, la Catalunya castigada dues vegades. Per la crisi i per una casta que es reparteix el botí a plena llum del dia. A qui farà més cas, Mas?

Etiquetes: