Malestar, protesta, proposta

La crisi econòmica ens ha instal·lat en el malestar permanent d’una manera que fatiga. El malestar és un sentiment que barreja incomoditat, impotència, incertesa, desconcert i por. No sempre és igual, evoluciona amb els esdeveniments i amb la percepció que la gent té dels mateixos. L’objectivitat de les dades i la subjectivitat de l’experiència s’entortolliguen de manera especialment sensible a l’hora de fabricar el malestar social. La suma de molts malestars individuals és allò que acaba creant un paisatge de malestar col·lectiu que, de retruc, alimenta el malestar de cada persona. És un cercle que genera desemparament, i també sentiments de refús indiscriminat. Els populismes tracten d’explotar aquesta amalgama per preponderar a partir del reduccionisme ideològic i la demagògia planificada.

Quant de temps pot viure una societat democràtica i desenvolupada com la nostra tan encotillada per un malestar intens com aquest? En quin moment el malestar es transforma en qualsevol altra cosa? Com gestionen els nostres governants el malestar quan no hi ha un horitzó clar de resolució dels problemes que el generen? Aquestes qüestions travessen la nostra vida pública, com una febre que castiga un cos vulnerable. Això no obstant, el problema no és el malestar, cal recordar-ho. El malestar només és un efecte –el més evident- d’una malura que impregna de dalt a baix el funcionament de les institucions democràtiques i el món econòmic, especialment el financer. Aquesta malura és la desconfiança i, de manera més extrema, una crisi aguda de la veritat. No sabem amb certesa quines són les dades reals que ens afecten i això projecta una sospita espessa, destructiva, sobre les nostres elits polítiques i socials. Aquesta crisi de la veritat és el virus més agressiu que ens ataca en aquests moments.

Envoltats de malestar per dalt i per baix, per davant i per darrera, els ciutadans esdevenim ànimes en pena, captius d’un present que ofega. “Estic cansat”, em diu un amic, quan comencem a parlar de la crisi. El cansament apareix quan la durada del malestar no és mesurable i quan totes les previsions semblen ocurrències de mal pagador. Malestar més cansament dóna com a resultat un producte altament tòxic per a qualsevol col·lectivitat: la desmoralització. Sabeu què vol dir viure desmoralitzats? Significa que tot el que fem cada dia ens costa el doble o el triple d’esforç, perquè hem deixat de trobar sentit a la majoria dels nostres actes. Trobar un sentit als nostres afanys –un sentit més o menys elaborat i explícit– és el que ens esperona a construir el futur. La desmoralització, per tant, és la plasmació d’aquell lema punk de començaments dels anys setanta: “No future”. Ara, però, aquesta proclama ja no és una provocació sinó una amenaça o –no ens posem tan solemnes– més aviat una advertència contra el desengany.

Què hi pot fer la democràcia contra la desmoralització? Res. La democràcia no està pensada per engrescar la gent. Són una altra mena de règims els que esmercen molts recursos i nombroses estratègies per mantenir la població en un determinat estat d’ànim. Els totalitarismes, les dictadures, les autocràcies diverses i tota mena de tiranies dures o toves es preocupen molt per la psicologia col·lectiva. La conducció del ramat exigeix una sèrie de rutines que els poders absoluts apliquen i despleguen amb naturalitat, per evitar que el dolor que produeix la suma d’injustícies provoqui la protesta i, eventualment, la revolta o la revolució. Els sistemes que no creuen en la llibertat de les persones han de combinar el garrot i la pastanaga, per això investiguen estratègies de gratificació primària que substitueixi el debat democràtic. La propaganda és l’aliment habitual en aquests casos. Recordeu Franco i el seu paternalisme anestesiant, que partia de la premissa que els homes i les dones de les Espanyes eren criatures que necessitaven un vigilant de mà ferma.

En democràcia, el nivell de fantasia hauria de ser menor, òbviament. Malgrat la societat de consum, malgrat el màrqueting electoral i malgrat les incomptables formes d’evasió. La democràcia és –hauria de ser– el règim de la responsabilitat. Ara, no estic gaire segur que tots els nostres dirigents econòmics, polítics i socials estiguin en condicions de subscriure aquesta afirmació. Alguns han fet tot el possible per transformar la vulneració quotidiana de les regles de joc en un costum més del poder, i han revestit la impunitat de l’artifici de l’honor malferit.

Tornem-hi. El malestar porta a la desmoralització. També pot desembocar en la protesta, que és el malestar en acció. No totes les protestes parteixen d’un diagnòstic clar, al contrari. La majoria de protestes constitueixen una exploració intuïtiva, immediata i defensiva davant del que s’interpreta com una hostilitat. Protestem perquè sentim que els nostres interessos –més que els nostres valors- estan en perill. Protestem perquè volem aturar el que considerem un atac, una agressió, una invasió. En aquests moments, els diagnòstics són confusos i costa fer una descripció fiable de l’escenari. Qui té la capacitat de dibuixar un mapa fidel que ens ajudi a moure’ns en aquesta tempesta? Els economistes –experts convocats a llegir les entranyes de les aus de l’actualitat- no es posen d’acord entre ells i tampoc no hi ha cap instància que pugui exhibir una total consistència a l’hora d’explicar-nos les claus més envitricollades d’aquesta amalgama de fenòmens, impactes i actituds que anomenem crisi.

En resum, protestem però no sabem contra què i contra qui ho fem de debò. D’acord, corregeixo: protestem contra els governs que retallen pressupostos i serveis i contra el poder financer, que percebem com un actor privilegiat, lluny de les nostres necessitats. Però sabem que aquesta protesta té truc. Perquè els governs no poden desatendre el dictat dels mercats però, a la vegada, els mercats no actuen al marge dels senyals que emeten les administracions públiques i les ciutadanies. La protesta, llavors, és un ritual recurrent contra uns enemics que s’amaguen entre les ombres. De tant en tant, això sí, podem denunciar algun personatge públic rellevant –polític o banquer- per haver portat massa lluny la pulsió rapinyaire, i això ens calma, momentàniament. Es tracta d’ exorcismes enmig del caos, caramels contra la tos. Cada dia hi ha protestes i, en acumular-se, acaben perdent el seu valor i la seva eficàcia. El malestar es dissol gràcies a la protesta? No, més aviat es transforma perquè, per unes hores, aspira a ser una proposta, tot i que no ho és. Altra cosa és l’efecte de la protesta sobre la desmoralització. L’acció col·lectiva –això és sabut- ajuda a crear llaços de solidaritat que contrapesen la pèrdua de sentit i frenen o pal·lien sentiments com el desconcert, el desànim i la por. Amb tot, és evident que moltes protestes que no aconsegueixin influir en les decisions dels que governen també poden incrementar de forma exponencial la frustració i la impotència. Aquest és un risc no menor.

Al final del carrer democràtic tenim l’obligació d’esperar i de fer propostes. La política és el terreny de la proposta, perquè és el moment de l’intercanvi i del pacte, de la imaginació realitzable. Ambició i rigor, lluita contra el fatalisme. Les dures circumstàncies actuals han fet que la majoria de governants europeus, en comptes de fer propostes, es limitin a refredar el malestar mentre volen assolir la quadratura del cercle i, de passada, no recular en les enquestes. Els pesa massa, a aquests polítics, el temor a perdre eleccions. Així doncs, quan el malestar arribi a un nivell de saturació insostenible, haurem de tenir forces, encara, per començar a bastir propostes, amb generositat, amb responsabilitat, amb franquesa. Enfilarem, aleshores, la veritable sortida del túnel.

 

Categories: Articles, del Carrer, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.