13 ago 2012 Setmana rere setmana
El president Artur Mas ha explicat, abans de marxar de vacances a Menorca, que el Govern de Catalunya demanarà ben aviat, quan l’activitat política normal torni a engegar, que la societat catalana faci “pronunciaments explícits a favor del pacte fiscal perquè el Govern central i les grans institucions de l’Estat entenguin que hi ha un clam a Catalunya que diu que nosaltres generem recursos suficients per poder viure millor i reactivar més de pressa la nostra economia”. Això és veritat, però no és tota la veritat. No es tracta només de viure millor i sortir abans de la crisi, sinó de ser tractats justament per l’Estat que sostenim amb els nostres impostos.
El debat que articula avui la política catalana té aspecte econòmic però és de fons polític i moral. La reclamació del nou pacte fiscal no és una querella sobre cèntims entre administracions, és una discussió sobre la justícia amb què el poder espanyol tracta una part dels ciutadans de l’Estat. Com passa sovint en aquesta mena d’assumptes, la condició de part interessada de qui ha d’actuar com a jutge de la disputa col·loca la solució final en el terreny incert del caprici, l’atzar o la concessió més o menys oportunista. El “territori desconegut” que Mas va pronosticar no sorgeix d’un afany de temeritat, és el resultat d’unes estructures pensades per contenir una societat que accepti passivament el greuge com el millor dels mons. Ara hi ha consciència majoritària del greuge.
Amb tot, les grans conquestes exigeixen molt més que un dia de manifestació patriòtica. Mas ho sap i per això ha afegit que el pacte fiscal és un objectiu en què s’haurà d’insistir “setmana rere setmana”. En resum: el camí és molt llarg (a més de costerut) i exigeix continuïtat, una actitud que sembla pròpia d’altres èpoques. Ens hem acostumat a pensar que les coses passen molt ràpidament, volem un tempo de primavera àrab, volem que els esdeveniments siguin com les crispetes que posem al microones. Fem una manifestació multitudinària i llavors esperem que l’endemà les coses es capgirin immediatament. Hem confós la velocitat de les reaccions al Twitter amb el ritme de les respostes polítiques.
Josep Ferrater Mora va escriure que la continuïtat és, per al català, el desig de no deixar les coses a mig fer. L’Estatut que tenim és un exemple evident de cosa a mig fer, el producte d’unes febleses que no es van saber contrapesar amb res. Hi ha governants que pensen, ingènuament, que el temps resoldrà els problemes. El darrer d’aquesta mena fou Zapatero, que va donar ales a l’aventura estatutària. Molt lluny d’aquest infantilisme, Mas ha optat per mantenir-se fidel al seu compromís electoral.
Aquesta vegada, la feina no es pot deixar a mig fer. Precisament perquè està cantat que no s’assolirà l’objectiu.