La moda i la culpa

Joan Capri és un referent per a l’oncle Baixamar. En el llibre 43 respostes catalanes al qüestionari Proust, de l’admirat col·lega Lluís Permanyer, el genial còmic confessava que allò que més detestava era “la pressa”. El volum el va editar Aymà l’any 1967, el mateix en què van parir aquest columnista que ara teniu la gentilesa de llegir. El que detestem no és mai una dada menor. Espriu, per exemple, davant la mateixa pregunta, fa una llista que vol ser exhaustiva: “La insinceritat, la injustícia, la brutícia, el desordre, el soroll, la vanitat, l’avarícia, l’enveja”. Pla, en canvi, és lacònic: “La hipocresia”. Joan Coromines hi afegeix un matís interessant: “Fer comèdia: la hipocresia”. És el mateix ser hipòcrita que fer comèdia? I què és ser insincer, com en deia el poeta de Sinera? Baixamar és un home franc, que no vol dir sincer. La sinceritat més aviat li fa angúnia, perquè va ser progre i aquest valor va ser triturat completament per la seva generació.

-I tu -li demano al meu amic mentre passegem per la platja on Chesterton i González-Ruano van prendre el sol- que detestes més que res?

-A més de la pressa, com el Capri, detesto la moda -sentencia mentre atura el pas i aixeca la mà esquerra.

-La moda? Ara sí que m’has matat. Una cosa és que no tinguis televisor, però mai no m’ha semblat que vulguis ser tan marginal com per fer una croada contra un fet cultural tan rellevant com les modes.

-La moda intoxica el plaer. És claríssim. És el que ha passat amb el gintònic dels collons.

-Ep! No parlis més del gintònic, que hi ha qui s’enfada perquè troba que se n’està fent un gra massa. Ara qui demana un gintònic ja és sospitós de ser una mica idiota.

-Justament. Tu saps que sóc molt del gintònic, des dels anys en què vaig treballar i estudiar a Londres, quan aquí el personal només bevia conyac, whisky Dyc, i algun cubata. Sempre m’ha agradat la ginebra i també el combinat que a Menorca en diuen pellofa, que és sensacional. Però ara, per culpa de la moda, em fa ràbia demanar aquesta beguda. I em treu de polleguera que fer un gintònic s’hagi convertit en una prova d’erudició sobre cogombres, tòniques i etcètera.

-No hi fa res. Tu a la teva. No deixaràs pas que l’esnobisme desbocat et faci canviar d’hàbits, oi?

-És que em fan sentir culpable.

-Culpable de què?

-De seguir la moda com un xaiet. L’altre dia, em venia de gust un gintònic però vaig acabar demanant una cervesa perquè el barman, ja el vaig calar, em volia col·locar la seva versió del gintònic: amb flors, pebres refinats, gel pur i mil parides més.

-Les modes passen i la set perdura.

-El Capri confessava que volia tenir “paciència per a tractar els ximples”. Jo també.

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.