Abans no apugin l’IVA

El calendari té aquestes coses. Ara és estiu (quan tota cuca viu) i, sense adonar-vos, demà ja serà tardor (mentalment la canícula acaba avui) i arribaran tots els papus, començant per l’augment de l’IVA. Calma. Hi ha un temps per sembrar i un temps per llaurar, i bla-bla-bla. Mentre, podem mirar com passa la vida, que això encara és de franc. Ha plogut i, enmig dels tolls, els firaires desmunten les quatre parades de falsa artesania que han mantingut obertes tot l’agost, com aquest que firma. L’oncle Baixamar observa l’escena -vagament felliniana- com cada any, i celebra la rutina que ens salva del caos, que és sempre, sobretot, la rutina dels altres. El veig una mica inquiet mentre fa el penúltim gintònic amb mi.

-Què hem de fer, noi?

-Deus voler dir què faré jo. Perquè tu, oncle estimat, faràs el que fas sempre quan arriba aquest dia.

-Collons! Una altra vegada? Ets una mala bèstia, no tens cor, ets més cínic que el Núñez Feijóo i el Patxi López junts. Per què em fas la mateixa putada cada estiu? Un any em plantaré i aniré a parlar amb el senyor Antich per fer-li saber que…

-Oncle, no desbarris. Ja saps quin és el tracte. No abusis d’aquest breu moment de publicitat perquè, llavors, trencaràs la màgia del negoci.

-Sí, nano, sí. Ara em diràs tot allò del minut de fama, que deia aquell paio, el Warhol, que tots citeu sempre les mateixes coses i ja feu caguera.

-Els periodistes no tenim imaginació, per això ens repetim. Si vols una altra cosa, llegeix novel·les.

-Doncs, ara que ho dius, m’han regalat la novel·la suposadament porno que llegeixen totes les mares que volen estar al dia. No recordo el títol.

-No et veig llegint-la, sincerament.

-Cony, és clar que no. No estic tan fotut. La portaré sota el braç, a veure si em serveix per lligar, quan vagi a fer un cafè a la granja on paren moltes dones després de deixar les criatures a l’escola. La literatura sempre ajuda.

-Ja no tens edat per certes coses…

-Calla, calla. A sobre que m’obligues a fotre el camp de la columna encara voldries que fes vida de monjo. Redéu! Has de saber que molts lectors -i lectores- tindran un disgust molt gran si no em troben aquí demà. M’ho han dit.

-I molts d’altres tindran, en canvi, una alegria sensacional. No t’enganyis, amic: la vida i els diaris són així, mai s’escriu a gust de tothom i mai s’ha d’intentar agradar a totes les parròquies. El que et passa és que et costa tant plegar com començar. Sempre és igual. Vet-ho aquí.

-Sí, som animals de costums, i Montoro més; d’animal, vull dir. No podria continuar uns dies més? Vinga, home, que ara les coses s’estan posant com la mar abans d’una tempesta.

-I aguantarà, la barca?

-T’ho diré l’any que ve, si Déu vol.

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.