11 set 2012 Les elits patriotes
El gran escriptor nord-americà E.L. Doctorow té un assaig, escrit l’any 1987, on subratlla que la majoria dels cinquanta homes que integraven la convenció de Filadèlfia que va impulsar la independència dels Estats Units pertanyien a les classes altes de les tretze colònies que van plantar cara a la corona britànica. Per il·lustrar la seva tesi, l’autor de Ragtime recorda que “Washington era, probablement, el terratinent més gran del país. Benjamin Franklin tenia una fortuna considerable i Madison era propietari de diverses plantacions amb esclaus”. El sentiment contra els anglesos va servir –segons Doctorow- per aparcar el conflicte de classes i establir una aliança estratègica entre pobres i rics en la lluita contra un imperi que maltractava –sobretot fiscalment- uns súbdits que vivien molt lluny de la metròpoli. Fins aquí les dades d’un episodi que va canviar la història del món.
A la llum d’aquest precedent tan exitós del que ara anomenem “el dret a decidir” és obligat reflexionar sobre el paper de les elits catalanes en un eventual procés de separació democràtica i pacífica de Catalunya del Regne d’Espanya. Si observem el retrovisor, veurem que, a començaments del segle XX, arran del que s’ha denominat el desastre del 98, la burgesia catalana més informada va interpretar que havia de sumar-se al projecte catalanista que formulaven uns intel·lectuals connectats amb Europa i que tenia penetració en capes populars cansades d’una administració corrupta. La Lliga de Prat de la Riba i Cambó és l’instrument polític que sintetitza, en aquell moment, l’aposta de les elits catalanes per un projecte que té dos objectius complementaris: aconseguir l’autogovern de Catalunya i contribuir a regenerar i modernitzar una Espanya que havia tocat fons i no podia continuar aïllada del món.
Avui, cent anys després, és molt evident que el catalanisme ja no té per missió salvar Espanya. A la vegada, el concepte clàssic de sobirania ha quedat obsolet per les decisions de Brussel·les arran de la crisi dins la zona euro. En aquest nou context, què fan les elits econòmiques catalanes davant d’una presència pública creixent de la hipòtesi independentista, que marca l’agenda de la política oficial? Les elits no són un tot uniforme, és clar. D’una banda, hi ha sectors oberts i dinàmics, encara minoritaris, que saben que la vella idea d’Espanya com a mercat natural de Catalunya ha estat relativitzada per un món global cada cop més interconnectat. De l’altra, hi ha els sectors més tradicionals, que senten una gran inquietud per la possibilitat d’una ruptura de l’statu quo. Una alteració del marc político-territorial d’Espanya és percebuda, en aquests ambients, com una amenaça directa als seus interessos i com una alteració incerta del joc de lleialtats establert des de la transició. Per tant, les elits catalanes, acostumades a nedar dins de la fatigant tensió autonòmica, se senten avui descol·locades. Més encara quan s’adonen de la greu fallida econòmica d’Espanya i de l’escassa credibilitat del govern Rajoy.
El sobiranisme, que té l’adhesió creixent de les classes mitjanes i molta feina a fer a les ciutats on va establir-se la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta, haurà de saber convèncer amb intel·ligència els nostres Washington, Franklin i Madison –avui una mica espantats- perquè s’adonin que, amb una Catalunya lliure, ells també hi guanyaran. I no es pot trigar a fer-ho.