ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Pecat d’exhibicionisme
4681
post-template-default,single,single-post,postid-4681,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 set 2012 Pecat d’exhibicionisme

La més famosa de les anomenades xarxes socials, Facebook, torna a donar disgustos a molta gent. La darrera polèmica que hem sabut té a veure amb missatges antics (dels anys 2007, 2008 i 2009) suposadament privats que ara, contra la voluntat dels seus emissors, han quedat al descobert a l’historial o timeline. Facebook, per defensar-se, ha dit que tot és una confusió dels usuaris perquè aquests missatges no havien estat mai privats. Mentre esperem a veure en què queda tot plegat -les autoritats franceses ja han demanat explicacions-, l’assumpte alimenta les típiques converses sobre les bondats i maldats d’aquests invents, prolongació sofisticada de la plaça del poble. Una de les reaccions més habituals davant d’aquests casos es pot resumir amb la següent frase: “No cal que es queixin tant perquè ja se sap que fer servir Facebook és entrar en el joc de l’exhibicionisme”.

Aturem-nos en aquesta afirmació. És difícil negar la premissa: sembla indiscutible que les xarxes socials, a més d’afavorir la comunicació, conviden a mostrar l’existència de cadascú amb més o menys luxe de detalls. Els experts parlen de la transformació de la pròpia vida en un espectacle non-stop, una tendència que ens converteix a tots en adolescents. Podem pensar que tot allò que fem mereix ser divulgat sempre entre els nostres amics reals i virtuals. Facebook, i d’altres xarxes semblants, posa totes les eines al nostre abast perquè aquesta dèria es pugui materialitzar fàcilment. Ara, això no elimina el dret que tenim a preservar la nostra vida privada, ni el dret que també tenim a ser emparats per les administracions i els tribunals en aquesta matèria.

Detecto opinions que consideren una mena de càstig ben merescut contra el pecat d’exhibicionisme el fet que acabin convertint-se en públics uns materials que eren o estaven considerats de caràcter reservat, privat o íntim. És com si ens diguessin, amb una moralina venjativa gens dissimulada, que nosaltres ens ho hem buscat i que no té cap sentit que ens queixem perquè la companyia de Mark Zuckerberg ha fet aflorar els nostres secrets. Les àvies d’antany tenien una dita que resumia aquesta tesi: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

L’exhibicionista no pot lamentar-se si, un bon dia, posen la seva vida a l’aparador sense el seu permís. Aquesta també era la regla d’or de la premsa del cor fins fa unes dècades. Abans, les publicacions dedicades a les xafarderies respectaven els famosos que no comerciaven de manera impúdica amb la seva vida privada, mentre eren implacables quan es tractava de figures que vivien de subhastar-ho tot, des de les peripècies dels fills a les pròpies malalties. Sembla que ara, a ulls de segons qui, tothom que fa servir Facebook és potencialment com les velles folklòriques del paper cuixé.

Etiquetes: