12 des 2012 Unn Estat sense credibilitat
Durant la darrera campanya electoral, un mitjà de Madrid va fer acusacions molt greus contra el president de Catalunya a partir d’un informe suposadament policial del qual ningú no es fa responsable, ni els cossos i forces de seguretat, ni la fiscalia, ni el ministeri de l’Interior. El paper fantasma no aporta cap prova de res i es basa en declaracions anònimes, però continua fent servei als que pretenen difamar perquè no accepten el mandat democràtic.
Tot l’assumpte recorda l’aire de les típiques operacions de destrucció personal de rivals polítics orquestrades en països africans, asiàtics o de l’espai ex-soviètic. És guerra bruta, i no és la primera –ni la darrera– que pateix un president català.
A data d’avui, malgrat la gran dimensió d’aquest escàndol, ningú del govern espanyol sembla gaire preocupat per l’evident pèrdua de credibilitat democràtica de l’Estat que aquest fosc episodi representa. Mentre el fiscal general de l’Estat ha intervingut sense manies per donar via lliure a les falòrnies, Rajoy es fa el boig i el ministre de l’Interior, el català Jorge Fernández Díaz, interpreta un paperot sensacional: no queda clar si tolera la conxorxa perquè no sap o no vol saber o perquè hi ha massa palanques que no controla, o això sembla…
Oblidem-nos ara que som catalans i que això que relatem aquí té a veure amb el desafiament més important que el catalanisme ha portat a terme de la transició ençà. La gravetat d’aquest intent de destruir l’honorabilitat del president de Catalunya també hauria de preocupar tots els espanyols demòcrates i honrats. I hauria de cridar l’atenció dels organismes de la Unió Europea encarregats de vetllar pels valors bàsics que són el fonament de l’estat de dret, així com de la premsa internacional i les organitzacions no governamentals que mesuren els nivells de llibertat, respecte als drets humans, la justícia i la transparència dels països del món.
Què separa una democràcia fiable d’una democràcia corcada per dins? La credibilitat en les institucions que han d’assegurar que la batalla democràtica no acabi sent una competició fraudulenta. Els governants d’una democràcia fiable no deixen que les mentides disfressades d’informe oficial aspirin al lloc de la veritat. Els règims que menyspreen la veritat transformen els ciutadans en titelles d’una constant mascarada, dins la qual l’arbitrarietat trenca totes les regles.
En societats democràticament més sòlides, davant d’un cas d’aquesta mena, el ministre de l’Interior hauria donat explicacions o hauria dimitit o hauria tallat caps. O tot a la vegada. A Espanya, no passa mai res. La vergonya és un mot sense sentit. Ens hem acostumat a viure en la precarietat democràtica més inquietant i potser sembla normal allò que en altres llocs faria caure ministres i posaria en evidència la poca consistència de certs lideratges. Si el rescat europeu arriba a Madrid, que també sigui moral, si us plau.