El temps i el nou Govern

El temps i la seva administració ho és tot en política. I el que no és temps és intel·ligència. I tot allò que no és ni temps ni intel·ligència és sort. El pacte entre CiU i ERC permetrà que demà divendres Artur Mas sigui investit president i que, la setmana vinent, tinguem un nou Govern de Catalunya en marxa. Aquest Executiu haurà de controlar amb precisió el temps, ser extremadament intel·ligent en cadascuna de les seves decisions (i explicacions) i tenir també una mica de sort perquè, a més de gestionar una situació terriblement complicada arran de la crisi, aborda -per mandat de les urnes- un desafiament democràtic d'alta complexitat i de dimensions històriques.

De les negociacions entre convergents i republicans em queda la impressió que els segons han considerat imprescindible que, per damunt de la resta de coses, el compromís de Mas amb el procés de la consulta sobiranista fos absolutament certificat, segellat i detallat al màxim, com si, abans, el líder de CiU no hagués acreditat prou la seva aposta per la creació d'un Estat propi, com si el solemne trencament amb el gradualisme pujolista que ha protagonitzat el líder de CiU fos un simple assumpte tàctic i anecdòtic. Darrere d'aquest quadre, costa no veure-hi massa desconfiança vers la figura del nou president, un element que també existeix en direcció contrària: no és cap secret que ERC, tot i els esforços d'Oriol Junqueras per projectar un to constructiu, és percebuda encara per molts sectors com una formació al·lèrgica a les servituds d'allò que Weber anomenava ètica de la responsabilitat. Però, més enllà de les percepcions, aquest acord només tindrà viabilitat si les dues parts transformen la desconfiança en una altra actitud que transmeti la necessària credibilitat sobre el conjunt de la societat.

Si hagués de resumir-ho, diria que el nou Govern ha de gestionar quatre dinàmiques que exigeixen, totes, unes dosis d'energia i de fortalesa més que considerables: l'emergència davant la crisi, la il·lusió que la consulta provoca entre els convençuts de l'Estat propi, els dubtes i pors que aquest procés genera entre els indiferents, ambigus o contraris a la independència, i el clima de xoc/negociació amb Madrid, tant per gestionar el dia a dia com per portar el marc institucional més enllà de l'statu quo. Tenint en compte aquest escenari, hi ha un aspecte central del pacte ERC-CiU que pot acabar fent més nosa que servei: el fet de posar una data al referèndum per a l'any 2014. Calia?

Mas es va presentar a les eleccions amb el compromís de tirar endavant la consulta durant aquesta legislatura, això són quatre anys, no pas dos. A més, els partits favorables al projecte necessiten temps per fer arribar el seu missatge a molts ambients de la societat catalana que no participen del convenciment dels que vam manifestar-nos l'Onze de Setembre. La pressa apareix com un factor irracional que -cal dir-ho clarament- contamina, distorsiona i posa en perill una empresa que exigeix molt de treball silent i una certa perspectiva. La pressa no quadra amb una tasca extraordinàriament envitricollada de diàleg social i polític per ampliar el consens sobiranista que ara encarnen CiU i ERC.

De turbulències exteriors a l'Executiu ja n'hi haurà més de les que ara podem imaginar, per això tot el que depengui dels consellers hauria de ser pensat i executat amb tiralínies. En aquest sentit, les primeres notícies de l'acord entre convergents i republicans apunten una agenda econòmica i social que, per fugir suposadament de les retallades, sembla voler portar-nos a una etapa de pressió fiscal poc desitjable per a famílies i emprenedors. Si aquestes intencions es concretessin, ens trobaríem davant d'una contradicció especialment explosiva per a CiU i per al conjunt del sobiranisme, perquè les classes mitjanes que han assumit el projecte d'un Estat català a partir, sobretot, dels interessos podrien sentir-se decebudes, desorientades o ensarronades. No fóra intel·ligent imposar mesures que provocarien més incertesa en el segment central del país. Manel Pérez recordava ahir que "el ministre d'Hisenda no paga els deutes derivats de l'Estatut, mentre porta als tribunals les mesures recaptatòries que Barcelona intenta endegar". Per aguantar aquesta estrebada amb èxit, el Govern Mas ha de tenir la complicitat de tots els que fan funcionar l'economia real i creen riquesa.

El nou Govern català necessita més aliats que mai per travessar el descarnat dia a dia i per explorar el repte monumental que és bandera de la nova etapa. Fer aliats no és fàcil però és imprescindible quan els adversaris tenen tanta capacitat de posar pals a les rodes. Així mateix, el solapament de l'agenda sobiranista i l'agenda socioeconòmica exigeix molta mà esquerra, molta prudència i el que apuntàvem abans: un sentit molt afinat del temps. L'experiència del tripartit hauria de proporcionar grans lliçons. I, sobretot, fóra bo tenir present unes paraules ben lúcides de Gaziel, escrites el 1944: "Catalunya, com Polònia, com Irlanda, com totes les nacions secularment dissortades, són pobles en la història dels quals les falles, les catàstrofes col·lectives, degudes a la intervenció nefasta dels mateixos naturals, excedeixen les pegues o catàstrofes d'ordre fatídic".

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.