Mons a mig acabar

Diuen que avui, segons els maies, el món s’acaba. Espero que sigui després de poder saludar la Montse de Cal Batadet, que m’ha guardat el pollastre per al dia de Nadal i l’he de recollir, sens falta, abans del migdia. Un dels plaers de la vida és fer-la petar amb la gent que estima la feina i resisteix darrere del taulell malgrat la maltempsada. Bé, amics, no patiu gaire: la fi del món, com la loteria, sempre li toca a algú altre. A més, es veu que els maies, que eren molt putes, no es referien literalment a una gran explosió del planeta sinó a una transformació a gran escala que ens deixaria a tots més canviadets que la mítica cantant Cher després de cadascuna de les seves intervencions de cirurgia estètica. És a dir, que tot plegat només és una metàfora: el món no arriba a la fi, sinó que entrem en una nova etapa. Ho sento, tampoc aquestes festes us salvareu de compartir taula amb aquell cosí tan pesat que aconsegueix que, quan arriba la carn d’olla, envegeu la sort d’un reu de la Inquisició.

La veritat, més que la fi del món, allò que m’inquieta són els mons a mig acabar o a mig fer, com vulgueu dir-ne. En català, tenim una expressió que defineix molt bé això: fet i deixat estar. Els mons fets i deixats estar proliferen com una epidèmia. Pot ser deixadesa, incompetència, frivolitat, mala bava o una mica de tot. Tinc un amic alemany que va encarregar una porta de ferro per la seva casa d’aquí i va acabar histèric amb les maneres i actituds de l’industrial indígena que havia de realitzar la tasca. Va costar déu i ajut que la porta encaixés. No cal que digui que el concepte que l’alemany va fer-se de la productivitat nostrada no ens serviria ni per participar en el festival d’Eurovisió com a mercenaris d’una república vagament exsoviètica.

Al nostre voltant, hi ha massa mons a mig acabar. En els negocis, la política, la cultura i en moltes activitats abunden les feines a mig fer. És clar que també hi ha gent excel·lent que treballa molt bé, per descomptat, tant en el sector públic com en el privat. Però la tendència a construir mons a mitges ens domina. Agafem un cas típic de la nostra esfera oficial: legislem molt però, després, a l’hora d’aplicar les lleis, el relaxament és sensacional. Ens podem consolar pensant que hi ha societats on aquesta irresponsabilitat i deixadesa és superior. També hi ha mons que s’enfonsen o que mai no acaben de néixer.

De nen, em fascinaven els mons perduts i ara -amb permís dels maies i del professor Sebastià d’Arbó- em capfica la incapacitat que tenim d’entendre que la fi del món arriba cada vegada que no fem tot el possible perquè el món funcioni i ho faci bé. Ara, potser exagero una mica: tingueu en compte que sóc usuari de Renfe i, per a mi, el món s’acaba (sovint) quan peta qualsevol catenària.

Categories: Articles, del Carrer
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.