Lideratge compartit?

Arran de l’acord entre CiU i ERC es parla de “lideratge compartit”. No dic que no sigui possible, però això serà enormement difícil d’aplicar. Per dues raons. Primera: els republicans han decidit quedar-se fora del Govern per ser, a la vegada, el soci preferent de Mas i el primer grup de l’oposició, un paper doble que crearà més contradiccions que no pas sembla; com diu el professor Castiñeira, “si apel·les al lideratge compartit, no pots quedar-ne fora i només influir-hi”. Segona: el dia a dia d’un Govern posat en una situació tan excepcional com aquesta exigirà, em sembla, una presa de decisions vertiginosa, que quadra poc amb una mecànica de coordinació entre socis forçosament més lenta i deliberativa.

No comparteixo la idea -assumida per molts- que els electors catalans, el passat 25-N, van votar per forjar expressament un lideratge compartit. És una conclusió que intenta fer una sobreinterpretació massa rodona dels resultats de les urnes. Em baso en el fet que moltíssims votants d’ERC esperaven que Mas fes un resultat molt millor (i governés sense necessitat de pactes per al dia a dia) del que va obtenir finalment. El que sí va influir de manera substancial en la tria va ser un prejudici molt arrelat: el candidat de CiU no seria de fiar com a conductor d'un procés independentista, caldrà posar-li un vigilant de pedra picada. Penso que aquest factor va pesar molt en el públic que dubtava entre Mas i Junqueras, més que els tons messiànics de la campanya (que vam advertir que era errònia) o que certes intervencions de Duran. El paper que fa Junqueras és el de llebre de Mas, com indica la necessitat d'ERC de posar data al referèndum. Això no és exactament colideratge.

No cal fer-hi més voltes: si aquest és un lideratge compartit de debò, hi haurà responsabilitat compartida i, per tant, Junqueras no se salvarà pas de les crítiques contra qui pren decisions. Aviat ho sabrem. Són les accions les que acrediten les paraules, no pas a l'inrevés. La responsabilitat i el risc defineixen la funció del governant. Junqueras vol ser líder sense governar però fent costat a qui governa, com si fos possible menjar-se només la carn del plat sense haver d'escurar també els ossos. Es pot liderar un nou horitzó nacional sense enfonsar-se en el fang de la crisi?

Catalunya és un país rar on volem i no volem líders, perquè no acabem d'entendre què caram és el poder, cosa que a Madrid saben perfectament. Són tres-cents anys de pencar mentre altres fan de funcionari. Per això agrada tant Guardiola, que fa la guerra sense que ho sembli. Però la complexitat de la política -i menys ara i aquí- té poc a veure amb el futbol. Així les coses, no és estrany que, després de divendres, David Fernández, de la CUP, sigui el líder emergent de la Catalunya ideal, que -si fem cas de Twitter- arrasaria en uns comicis presidencials.

Categories: Articles, Política
Mitjà de comunicació: .

Comments are closed.